Els somnis dels bons

El gran Dostoievski ens va mostrar la seva faceta més ingènua en preguntar-se si un home civilitzat podia ser creient, perquè, si no ets creient, ¿com pots ser civilitzat?

A les seves Memòries , Jung reconeix que ja no se sent vivint dins el "mite cristià". ¿Però això vol dir que no es té cap mite? "Efectivament -es contesta-, ja no tens cap mite". "Però llavors -es torna a preguntar-, ¿quin és el teu mite, el mite en què vius?" La perplexitat que li produeix aquesta pregunta se li va fer tan insuportable que, finalment, la va deixar sense resposta.

La resposta que trobava Jung l'havia donat Freud a James Putnam en una carta: "El que és moral no pot ser autoevident". Freud sospitava que la malaltia psicològica era l'expressió d'un excés de realitat. "En el moment que un home posa en qüestió el significat i el valor de la vida, està malalt", li va escriure a Marie Bonaparte.

Probablement Freud hagi estat el teòric de la cultura més perspicaç del segle XX, perquè posseïa la ment d'un diplomàtic i no la d'un predicador (que era el cas de Marx). Ell sabia que la clau de volta d'una cultura és la seva capacitat per substituir l'obediència cega a l'instint, pròpia dels animals, per l'obediència a la fe, pròpia dels homes. La fe és la convicció que ens orienta en la discriminació del que és noble i del que és vergonyós. Tota cultura, sota la perspectiva freudiana, reprimeix unes conductes i n'estimula unes altres. En això rau l'art de convèncer la ciutadania del valor i el significat de la vida. Una cultura no repressiva, capaç d'eliminar tota distància entre el desig i la satisfacció, si pogués existir, tindria molt poc recorregut. La cultura és la cura de la distància repressiva que la nostra fe considera justa. Probablement en això consisteix la natura humana: en la impossibilitat de reprimir l'imperatiu repressiu i de sublimar l'imperatiu sublimador.

Els nostres instints no tenen vocació de servei i tendeixen espontàniament a utilitzar l'imperatiu per expressar-se. Cal ensenyar-los el domini del subjuntiu i del condicional. La conquesta d'una distància crítica envers els reclams instintuals és imprescindible per aclarir el judici moral, perquè la moralitat depèn de la nostra capacitat per projectar-nos a nosaltres mateixos més enllà de nosaltres mateixos. Ho deia D.H. Lawrence d'aquesta manera: l'educació és el procés d'aprenentatge mitjançant el qual l'home pot escapar de la tirania automàtica del que és immediat i aprendre a viure a partir de si mateix.

Podem entendre, llavors, que les cultures són projectes diversos d'internalització de l'autoritat. El malson de tota cultura és que el "superjò" es torni nihilista. Ni l'autoritat ni la fe poden ser ni nihilistes, ni escèptiques, ni neutrals.

A Another Hill , el relat autobiogràfic del brigadista internacional Milton Wolff, hi trobem aquest diàleg entre dos lluitadors de la causa republicana espanyola: "Per què pregaves?" "Sempre ho he fet". "Però si t'he sentit cantar La Internacional !" "També és una oració". "Què, la Internacional?" "Doncs esclar que sí. És una pregària que infon el valor de l'oració".

L'autoritat no acostuma a anar d'uniforme. S'adorna amb la llum del valor i amb ella mostra la vitalitat sublimadora d'un dogma. Freudianament és la consciència, més que la passió, el principal enemic d'una cultura.

No hi ha, doncs, cultura sense déus (sense algun principi que es considera no hipotètic que sustenta la sublimació), sense manaments i sense reclinatoris. No hi ha cultura sense diferència entre el bo i el dolent; l'alt i el baix; sense la participació en alguna mena d'ideal que faci possible l'acord entre els individus. Però -observa clínicament Freud- cap cultura té un èxit complet en aquest projecte. Els homes no sabem com crear un règim de copertinença que, en afirmar-se ell mateix, no generi alguna mena d'exclusió externa i de neurosi interna.

La psicoanàlisi -escriu Roland Jaccard- no fa més que confirmar aquella vella màxima de Plató: els bons són aquells que s'acontenten a somiar el que els altres, els dolents, fan en la realitat. Tot el que es pot esperar d'una cura psicoanalítica és la transformació d'un miserable neuròtic en un infeliç banal.

Quan Freud va rebre la visita d'un dels psiquiatres alemanys més cèlebres, el professor Schultz, li va preguntar com a preàmbul a qualsevol possibilitat de conversa seriosa: "¿Vostè creu sincerament en la seva capacitat per curar un pacient?" "De cap manera!", va respondre Schultz. Freud va afegir: "En aquest cas, ens entendrem".

Més continguts de