30/07/2021

El que succeeix quan Occident passa a dependre d’Orient

5 min
Una estudiant amb banderes xineses durant una cerimònia escolar a Hong Kong.

A YouTube es pot veure un vídeo del conseller delegat de Volkswagen, Herbert Diess, negant que tingui coneixement del que succeeix a Xinjiang. Quan un corresponsal de la BBC esmenta els “camps de reeducació”, com en diuen les autoritats xineses, per a un milió d’uigurs, el màxim responsable de Volkswagen diu: “No en sé res”. Doncs bé, quan ho va dir, o era culpablement ignorant sobre una regió on el fabricant té una planta de producció o bé mentia. Era la primavera del 2019 i un portaveu de l’empresa no va trigar a explicar que, evidentment, Diess coneixia la situació de Xinjiang. Cal saber que es tracta d’un cas especialment delicat perquè Volkswagen va ser constituïda pels nazis, i els historiadors alemanys han documentat escrupolosament l’ús de mà d’obra en règim de treballs forçats per part del fabricant.

És interessant comparar la resposta del directiu amb una afirmació feta aquest any per la presidenta de la Junta de Diputats dels Jueus Britànics amb motiu del Dia de Commemoració de les Víctimes de l’Holocaust. “Com a comunitat, sempre som tremendament reticents a considerar comparacions amb l’Holocaust”, va escriure Marie van der Zyl en una carta al primer ministre britànic. Però, va afegir, hi ha paral·lelismes entre les informacions sobre el que passa a la Xina i el que va succeir a l’Alemanya nazi als anys 30 i 40. Les violacions dels drets humans dels uigurs “estan cobrant una dimensió que les converteix en l’atrocitat més greu dels nostres temps”.

També és escaient parlar de Volkswagen en un altre sentit. És un exemple d’empresa occidental que ha passat a ser tan dependent del mercat xinès, que amb prou feines en pot prescindir. El mercat xinès representa més d’un 40% de les vendes d’automòbils de Volkswagen a nivell mundial. Siguin quins siguin els càlculs exactes que van portar l’empresa a obrir la relativament petita planta de Xinjiang el 2013, sembla clar que tancar-la en aquests moments tindria repercussions per al conjunt de la seva relació amb el règim xinès, de la qual depenen tots els seus negocis al país. El fabricant d’automòbils ha quedat encallat entre la roca de Xi Jinping i la duresa d’una opinió pública occidental cada cop més indignada, i podria ser víctima d’un sinistre moral.

Rere aquesta empresa occidental puntera que és massa dependent de la Xina també hi ha un país occidental punter que corre el risc de desenvolupar una excessiva dependència de la Xina. Durant els mandats de la cancellera Angela Merkel, la Xina s’ha erigit com el principal soci comercial d’Alemanya. El probable successor de Merkel, Armin Laschet, el candidat cristianodemòcrata a la cancelleria, presideix en l’actualitat un estat federat, Renània del Nord - Westfàlia, que té moltíssims interessos en les relacions econòmiques amb la dictadura de l’Extrem Orient. Cada setmana, arriben una tirallonga de trens de mercaderies a la ciutat de Duisburg, que es presenta com l’última estació occidental terrestre de la Iniciativa del Cinturó i la Ruta de la Seda, impulsada per Pequín. Malgrat la pressió exercida pel govern de Biden sobre Berlín, totes les declaracions de Laschet durant la campanya electoral alemanya semblen indicar que, en les relacions amb la Xina, la política tova i de donar prioritat a l’economia tindrà continuïtat. D’altra banda, si la política alemanya envers la Xina no canvia, no hi haurà una política europea coherent en la relació amb el país asiàtic.

Val a dir que això no és només cosa d’Alemanya. Coca-Cola també té una fàbrica a Xinjiang. Les empreses de Wall Street s’apinyen als mercats xinesos allà on poden. Fa anys que els banquers, advocats i gestors patrimonials britànics perden la xaveta per treballar amb oligarques russos, funcionaris xinesos i tirans centreasiàtics. A França li encantaria aconseguir un tros més gros del pastís.

En la Guerra Freda original, Occident no va dependre mai econòmicament de l’Est (que, en aquells temps, significava el bloc soviètic). Al contrari: en els darrers anys del conflicte entre l’Est i Occident, diversos estats de l’Europa de l’Est van contraure deutes importants amb els seus veïns occidentals. Aquest fet en va accelerar la caiguda. Tanmateix, en aquesta nova Guerra Freda –o Pau Calenta, si ho preferiu–, Occident ja depèn econòmicament de l’Est o d’Orient, en aquest cas (que, avui dia, és la Xina). Als 2000, encara era mínimament raonable creure en la possibilitat del “Wandel durch Handel”, el canvi a través del comerç. Però quan, l’any passat, Peter Altmaier, ministre d’Economia alemany, va afirmar: “Encara crec que es pot assolir el canvi a través de les relacions comercials”, la seva frase va sonar com un tòpic ideològic d’una època pretèrita. En el darrer decenni, la Xina ha comerciat més, ha esdevingut més repressiva i ha adquirit més influència sobre Occident. Així doncs, qui ha canviat a qui?

Peces de cotxes de Volkswagen.

És cert que la creença que la interdependència econòmica evita necessàriament els conflictes internacionals és un miratge perillós. De ben segur, però, que no voldríem viure en un món d’autarquies competitives. Tanmateix, les democràcies occidentals s’han d’assegurar de no caure en la dependència estratègica envers la Xina. Durant els primers mesos de la pandèmia del coronavirus, vam poder sentir breument en la pròpia carn una tal dependència: vam descobrir que gran part dels nostres equips de protecció personal provenien de la Xina. El control per part de Huawei de les nostres xarxes 5G constituiria una profunda vulnerabilitat estratègica.   

Les nostres empreses també han d’acceptar la primacia última de la política en un règim democràtic. En la política alemanya de relacions amb l’Europa de l’Est dels anys 70 i 80, el comerç i les inversions d’Alemanya al bloc soviètic estaven supeditats als objectius polítics del país. Per contra, en la política de relacions amb la Xina recent del país, ha estat l’economia la que ha marcat el camí a la política.  

Com a inversors i consumidors particulars, hauríem de donar més pes a les violacions dels drets humans dintre del conjunt de criteris mediambientals, socials i institucionals en què ens basem per avaluar les empreses. El Parlament alemany va aprovar no fa gaire una llei admirable anomenada llei sobre les cadenes de subministrament que obliga les empreses alemanyes a supervisar que es respectin els drets humans en qualsevol lloc on produeixin. Serà fascinant veure com hi respon Volkswagen.

L’any passat, el conseller delegat de la filial xinesa del Grup Volkswagen, Stephan Wöllenstein, va afirmar que coneix les “denúncies” relacionades amb Xinjiang (tot un gran salt endavant en els coneixements dels directius!). Però va afegir que, ni a la seva fàbrica ni a les seves cadenes de subministrament locals, no hi ha treballs forçats. Aquest any, Diess ha repetit la mateixa afirmació: “Ni nosaltres ni els nostres proveïdors no tenim treballadors forçats”.

Resulta que jo tinc un Volkswagen. És un molt bon cotxe, però aviat l’hauré de canviar per un que tingui un motor elèctric més ecològic i hi ha molts altres vehicles que van perfectament. Soc realista. No espero que el màxim responsable de Volkswagen alci la veu com un defensor dels drets humans exaltat. Al nostre continent, a Europa, molts llocs de treball, la prosperitat i la sostenibilitat dels nostre model social depenen dels ingressos que venen de fora.

Ara bé, la pròxima vegada que es pregunti a un directiu o directiva de Volkswagen pels “camps de reeducació” de la Xina, almenys podria dir alguna cosa així: “Com a ciutadà, em preocupa profundament que m’arribin denúncies creïbles de violacions dels drets humans en llocs on fem negocis. Com a empresa, sobretot tenint en compte els inicis de Volkswagen, tenim el deure particular d’assegurar-nos que no es produeixi cap violació dels drets humans en la nostra cadena de subministrament”. Després, hauria de convidar un grup de periodistes amb experiència en afers xinesos a visitar la fàbrica de Volkswagen a Xinjiang, parlar amb els treballadors i examinar detalladament la seva cadena de subministrament. És el mínim que es pot fer, atenent a la història i a la consciència.

Traducció: Ignasi Vancells Mora

Timothy Garton Ash és historiador, catedràtic d'estudis europeus a la Universitat d'Oxford
stats