08/06/2018

Qui dirigirà Europa ara?

4 min

Directora editorial de 'Le Monde'En un llibre que s’acaba de publicar, 'The world as it is', Ben Rhodes, antic conseller adjunt de Seguretat Nacional de Barack Obama, parla d’una llàgrima als ulls d’Angela Merkel quan es va acomiadar per última vegada del president nord-americà sortint a Berlín, el 17 de novembre del 2016. Nou dies abans, l’elecció del seu successor, Donald Trump, havia convençut la cancellera alemanya de presentar-se com a candidata per quarta vegada. “Està totalment sola”, va assenyalar Obama. Algú havia d’agafar el relleu i defensar l’ordre internacional liberal.

El mes passat, amb Macron a punt de volar a Sant Petersburg, vaig preguntar a un diplomàtic rus com veurien des de Rússia el cap d’estat francès. “Com el líder del món occidental”, va dir. Després que, aparentment, hagin girat l’esquena a una administració nord-americana de la qual han après a desconfiar a causa de la imprevisibilitat del seu líder i dels mecanismes de control que el limiten, els russos han posat en suspens el seu menyspreu pels europeus a l’espera de trobar algun interlocutor més fiable.

El fet que, als ulls dels russos, el “món occidental” encara existeixi és tranquil·litzador, ja que dins de la mateixa comunitat transatlàntica l’existència d’Occident s’ha posat en qüestió. El G-7 (els EUA, el Canadà, Alemanya, França, Itàlia, la Gran Bretanya i el Japó), que ja va quedar reduït després de l’exclusió de Rússia com a conseqüència de l’annexió de Crimea el 2014, va ser qualificat la setmana passada de “G-6 + 1” per Bruno Le Maire, ministre d’Economia francès, furiosament enfrontat, igual que altres ministres europeus, al secretari del Tresor nord-americà, Steven Mnuchin, per la decisió de Trump d’imposar aranzels sobre les importacions d’acer i alumini. Però no us imagineu que el “G-6” encapçalarà un embat unitari per defensar el món lliure. Ara Itàlia també està dirigida pels populistes i la Gran Bretanya, després de trencar els lligams amb la UE, està immersa en una profunda recerca espiritual. La setmana passada, en una cimera de seguretat celebrada a l’Àsia, el ministre de Defensa de Singapur, Ng Eng Hen, va renunciar a referir-se a la Gran Bretanya com “una potència europea”. “Ara ja no sé qui sou”, va afegir, perplex.

Benvinguts al món del 2018, en què celebrem el centenari del final de la Primera Guerra Mundial i ens entreguem a una evocació nostàlgica dels aixecaments populars del 1968, fa 50 anys, mentre l’ordre internacional actual és un desgavell. Aquest podria ser perfectament l’any del despertar d’Europa. L’hi haurem d’agrair a Donald J. Trump.

S’han pronunciat paraules molt dures a banda i banda de l’Atlàntic, però la que actualment se sent més a les capitals europees, i també al Canadà, és “humiliació”. Una humiliació infligida per l’aliat més potent. El fet que Trump es retiri de l’acord nuclear amb l’Iran, pocs dies després que Macron i Merkel anessin a Washington amb l’apassionada petició de salvar-lo, és humiliant. Que estableixi aranzels sobre importacions d’acer i alumini per motius de seguretat nacional és insultant. L’època en què els funcionaris nord-americans, fins i tot en moments de desacord, mantenien una mínima cortesia amb els seus aliats s’ha acabat. El president Trump, Mnuchin i el secretari de Comerç, Wilbur Ross, són extraordinàriament desagradables. Els ambaixadors que representen Amèrica no en tenen res, de diplomàtics. El segell d’aquesta administració és la grolleria. Però els europeus comencen a entendre que aquesta crisi no deriva només de les males maneres. Es tracta d’un canvi fonamental en la relació transatlàntica. Probablement es tracta de la fi de l’ordre mundial tal com l’hem conegut. El procés va començar molt abans que Trump fos escollit, però el seu predecessor, Obama, l’havia portat amb tanta elegància que els europeus no eren capaços d’acceptar-lo, com va demostrar la llàgrima de Merkel.

“Donald Trump està trencant normes diplomàtiques i tant li fa –em va dir Claudia Major, experta de l’Institut Alemany d’Afers Internacionals i de Seguretat–. Pot ser que pensem que és una raresa i que, després d’ell, la cosa millorarà. Però no! Seria un gran error creure això”, va afegir. Arnaud Danjean, membre francès del Parlament Europeu, diu que molts dirigents europeus “voldrien tornar als vells temps, quan els Estats Units manaven". "És la seva zona de confort. Però això no passarà”, afegeix.

El pessimisme s’ha instal·lat entre els que es dediquen a la política exterior europea. Una hipèrbole informal que li vaig sentir a un expert francès en seguretat indica el nivell de decepció: “¿Reaccionarien els EUA si els tancs russos entressin a Letònia? No n’estic segur. L’OTAN és un mort vivent”.

La setmana passada, a la conferència anual del Consell Europeu de Relacions Exteriors de París, George Soros va advertir d’un “perill existencial” per a Europa i va insistir que Europa “s’ha de reinventar”. Ja fa un any que el president Macron advoca per aquesta via. Però, a mesura que l’entusiasme inicial per la seva elecció es redueix, sembla que les tedioses peticions d’un “fort multilateralisme” cauen en sac foradat. El jove i enèrgic president francès té molts admiradors però pocs seguidors. “Ell és la nostra última esperança”, em va dir un ministre d'un govern del centre d’Europa, després de deixar clar que el seu comentari era “extraoficial”. Merkel va necessitar nou mesos per donar resposta a les propostes de Macron de cara a enfortir la UE. Quan finalment ho va fer, el 3 de juny, en una entrevista, la seva postura va ser tan prudent que costa entendre per què va trigar tant a adoptar-la. “Encara hi ha molta feina a fer”, va sospirar l’alt funcionari francès.

No obstant, no hi ha cap altra opció. El continent ha de començar a construir la seva pròpia versió d’un ordre internacional basat en el dret. El camí presentarà molts obstacles, però França i Alemanya han de tornar a desenvolupar un lideratge conjunt, i els països nòrdics han d’adoptar un paper més actiu. Merkel, finalment, està preparada. Som-hi.