05/08/2021

Tal dia farà un any

2 min

Seguint el fil de l'article d'ahir, una de les característiques dels països corruptes, com Espanya (amb Catalunya a dins, i les Balears, agradi o no agradi), és la manera impàvida i freda amb què tots els seus mecanismes (poders públics, premsa, elits empresarials i financeres) treballen conjuntament per amagar la corrupció. Per amagar-la o, més ben dit, per normalitzar-la, per transmetre la idea que un sistema polític i institucional corromput en origen és, segons ells, homologable a una democràcia plena.

Un bon exemple és precisament el de la fugida del cap d'estat, Joan Carles de Borbó, sobre la qual val la pena d'insistir perquè és un cas insòlit. No perquè sigui inimaginable a d'altres països: sense anar més lluny, a França acaben de jutjar i condemnar a tres anys de presó Nicolas Sarkozy, que va ser president de la República (i, per tant, cap d'estat), precisament per delictes de corrupció i tràfic d'influències. Però, a diferència del que succeeix a Espanya, la Fiscalia ha treballat per imputar Sarkozy, no per excusar-lo (com es va fer amb la infanta Cristina en l'escàndol de l'Institut Nóos, pel qual compleix pena únicament el seu marit, Iñaki Urdangarin) ni per desentendre's del seu deure com a ministeri fiscal (com es fa amb Joan Carles i, per extensió, amb el seu fill Felip, que necessàriament havia de ser coneixedor, i fins i tot partícip, dels embulls de son pare). Tampoc és fàcil imaginar Sarkozy, per corrupte que sigui, fugint a una dictadura sense drets humans per evitar l'acció de la justícia del seu país. En resum, la separació de poders funciona raonablement a França –al cap i a la fi la van inventar ells–, i la premsa, amb independència de la seva orientació ideològica, compleix també el seu paper, que no és el d'encobrir els propis quan s'aprofiten de l'erari públic, i mentir per tapar de porqueria l'adversari i desviar així l'atenció de la ciutadania. És impossible confondre capçaleres conservadores com Le Figaro o Le Monde amb els seus suposats (i vergonyosos) equivalents espanyols. I també és impossible equiparar la justícia espanyola amb la de cap país del seu entorn, o gairebé amb cap. Al Consell d'Europa se li va acudir dur a terme fa poc aquest exercici de comparació i va acabar equiparant Espanya amb Turquia, per la manera com el poder judicial hi és utilitzat, en tots dos països, de forma arbitrària.

El problema no és que el cap d'estat fos un corrupte, ni que ho sigui (presumptament, sempre) la casa reial sencera, sinó que sigui precisament l'Estat el que, en comptes de combatre una corrupció que el fereix i el degrada, l'empari i l'encobreixi. El gran Ernesto Ekaizer ha dedicat el seu darrer llibre, El Rey al desnudo. Historia de un fraude, a intentar descriure i explicar l'entramat que ha fet possible això. A saber: que, a Espanya, el cap d'estat dugui un any fugit (i, ara, de vacances a les Seychelles) i aquí es faci pinya amb el fill per fingir una normalitat que, de tan falsa, es fa esperpèntica. Després es queixaran que la Marca Espanya no acaba d'arrencar.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats