Tant de bo t’enamoris!
En un institut de secundària hi han penjat un cartell amb el lema “Mites de l’amor romàntic”, que diu que “són un conjunt de creences socialment compartides sobre la suposada veritable naturalesa de l’amor, que solen ser fictícies i irracionals” i que “provoquen grans decepcions i frustracions i accentuen el sexisme”. Entre els mites del cartell hi ha el de “l’abnegació”, que és creure que “l’amor implica fer sacrificis i prioritzar el benestar de la parella, cosa que pot suposar que algú es lliuri incondicionalment o exigeixi a la seva parella que ho faci”, o el de “l’aparellament o la parella”, que és creure que “la monogàmia heterosexual és una institució amorosa natural i universal” i creure que “no es pot ser feliç sense tenir una relació de parella”.
No és que l’amor impliqui sacrificis, que també, és que “el benestar de la parella” pot resultar-te agradable i desitjable, sobretot si és un benestar que no és lluny del teu. Si a la parella li agrada el pònting i a tu no, et pot fer feliç que faci tot el pònting que pugui, mentre tu ets al bar llegint. Em sembla que això de l’abnegació ve d’altres èpoques, quan a les dones se’ls deia “Aguanta, nena”. Lliurar-se incondicionalment? Pot ser un plaer i pot ser mutu. Jo no ho veig tan complicat. I això de la monogàmia heterosexual també ho veig una mica passat de moda. Als instituts hi ha joves heterosexuals i homosexuals que aspiren a la monogàmia. També hi ha joves, heterosexuals o homosexuals, que tenen relacions obertes i que han canviat el concepte de possessió. Tot està bé. Quan algú vol “compartir la vida” amb algú altre ho fa per un profundíssim desig d’estar-hi sempre, de menjar-se’l, de tenir un sofà per veure-hi pel·lis i de fer el sopar junts. Esclar que s’acaba, esclar que surt malament, esclar que fa patir, però em sembla que enamorar-se és una de les millors coses que li poden passar a un adolescent. L’enamorament no és una construcció social, en tot cas ho és pròpia, i és inevitable, i ens iguala. Intueixo que qui ha redactat el cartell no és al punt àlgid de l’enamorament, que, com tothom diu, dura poc.
