THE NEW YORK TIMES

Lliçons d'una festa de celebració del Brexit

Va ser més lúgubre del que m’havia imaginat, en part perquè la batalla ha sigut esgotadora

Divendres passat a la tarda vaig anar a la festa de celebració del Brexit a Parliament Square, a Londres, davant del Palau de Westminster i el Big Ben, i, al principi, vaig riure.

Riure dels brexiters està de moda i és fàcil, encara que sigui buit: són les rialles dels perdedors. Dimecres, Nigel Farage, l’home que bàsicament ens ha tret d’Europa, va fer onejar una diminuta bandera britànica en la seva última aparició al Parlament Europeu, una bandera tan diminuta que era digna d’un còctel d’homenatge al Brexit. Però l’aparent trivialitat del senyor Farage és el que li dona força. Fa que la gent el subestimi, i els seus partidaris no són diferents.

Hi va haver més bromes sobre si el Big Ben faria ning-nang en el moment en què sortíssim de la Unió Europea, a les 11 de la nit. Va resultar que el rellotge no podia fer ning-nang perquè l’estan arreglant. En una metàfora exquisida de la paràlisi recent de la democràcia britànica, de moment no hi ha cap mecanisme per fer funcionar el rellotge. Fins que es resolgués el problema, ni tan sols podríem preguntar-nos per qui tocaven la campanes. Vist això, va sonar un ning-nang pregravat.

Riure és fàcil, però el riure no és una eina política eficaç, perquè les úniques persones que riuen són les que estan d’acord amb tu. Tot i així, els moviments polítics subversius atrauen excèntrics i els excèntrics arriben d’hora. A l’hora del te, la plaça semblava una festa de disfresses per a exhibicionistes que buscaven l’atenció de les càmeres.

Un imitador d’Elvis va cantar Are you lonesome tonight? dirigint-se a Jeremy Corbyn, el líder del Partit Laborista, que no va tenir cap política coherent sobre el Brexit. Vaig conèixer un home que el 1972 ja va predir el Brexit analitzant uns versicles de la Bíblia. Es va sentir tocat “en el cor i en l’intel·lecte, no només en el cor; coneixement previ”. Va parlar pels descosits, sense fer gairebé cap pausa, com si fos la primera vegada que algú l’escoltava.

Vaig tenir una conversa seriosa sobre les negociacions comercials posteriors al Brexit amb un home que anava vestit com el rei Ricard Cor de Lleó, però amb lúrex platejat en lloc d’una cota de malla. Portava un cartell que deia: “Boris = BRINO” [Brexit només de paraula]. Tenia sentit que anés vestit per a la guerra, perquè esperava una altra traïció del govern. “No crec que el que està fent Boris Johnson sigui aconseguir un Brexit com déu mana. Però espero equivocar-me”, em va dir.

Mentre baixava des de la plaça cap a Downing Street, la residència del primer ministre, em vaig adonar que no havia sentit mai aquell reguitzell d’accents regionals al centre de Londres; de persones de diverses ètnies i de totes les classes. Homes amb vestits impecables al costat d’homes i dones treballadors que havien vingut de molt el nord, fins i tot de Cúmbria, un comtat situat a la frontera amb Escòcia.

El que unia tothom era l’obsessió per la sobirania: “M’agrada poder triar qui em diu el que haig de fer –va afirmar una dona–. A la Unió Europea no tenim poder”. “La nostra agricultura ha desaparegut –va dir la seva amiga–. Ens diuen què podem cultivar, què podem fer”. Després van passar a les teories de la conspiració: “Són com una dictadura”, va dir la primera dona sobre la Unió Europea. “Comunistes –va afegir l’altra–, és una mena d’estructura semblant”.

Va ser més lúgubre del que m’havia imaginat, en part perquè la batalla ha sigut esgotadora. Als brexiters se’ls titlla a tots de racistes i beneits, cosa que és injusta, perquè només ho són alguns. Molts brexiters respectables se senten silenciats i ultratjats, però amb les campanes i les banderes amb prou feines se senten o es veuen. Un home, que estava tranquil·lament borratxo, em va parlar d’una dona que havia conegut el 2012, quan s’encarregava d’un estand del Partit per la Independència del Regne Unit. “Se’m va acostar, es va tapar la boca amb la mà i em va dir: «Us votaré», i va seguir caminant. Això m’ha ajudat a perseverar –em va dir–. Penso en aquella dona que volia la independència però estava massa espantada per demanar un fullet”.

També era lúgubre perquè per a alguns l’alleujament –la necessitat psicològica– és creure’s amenaçats per una Europa continental de la qual –i això és crucial– estan separats pel mar. Durant la Segona Guerra Mundial, el Regne Unit va estar en perill, però no va ser envaït; psicològicament, no necessitem tant la Unió Europea com l’Europa continental. Perill, doncs, des del continent, tan reconfortant –sempre ha sigut així, els invasors sempre han vingut per mar– com espantós. Crec que per això vaig veure tants cavallers medievals armats per a la guerra, lleugerament embriacs.

Vaig conèixer un home que simplement em va dir: “Em sap greu que s’hagi acabat”. Se’l veia desconsolat. “Estic desinflat perquè he disfrutat amb la batalla. He disfrutat fent costat al meu bàndol. Aquesta nit marxarem i tot s’haurà acabat”.

Al final, el ning-nang pregravat va sonar perfectament. Els brexiters van marxar de la plaça per tornar cap a casa, un lloc que ara significa una altra cosa. Penso en William Makepeace Thackeray i les paraules que va escriure a La fira de les vanitats: “¿Qui de nosaltres aconsegueix el seu desig, o, havent-lo aconseguit, queda satisfet?”

Què desitjaran els brexiters ara que han guanyat? I a qui culparan si no n’han tingut prou?

Traducció: Marc Rubió Rodon

Copyright The New York Times