Una tarda amb Josep Maria Castellet
Hi haurà temps i persones molt més capacitades que un servidor per lloar la figura i la tasca de Josep Maria Castellet. Però, en el dia de la seva mort, em fa il·lusió recordar dues coses: que Castellet -juntament amb Xavier Folch- va ser editor d'un llibre meu, i que això em va donar ocasió de comprovar un fet que crec que val la pena de subratllar: que, per a Castellet, la feina d'editor era un motiu de felicitat, i que treballava perquè ho fos també per als beneficiaris d'aquesta tasca, que eren, en primera instància, els autors i els lectors.
El llibre que em van editar Castellet i Folch, com tots els meus llibres, no té cap mena d'importància, però la seriositat amb què se'l va prendre Castellet em va impressionar. Jo l'havia presentat, el llibre, a un premi literari que no vaig guanyar. Però Josep M. Castellet, que formava part del jurat, s'hi va fixar i va ser ell qui em va fer la trucada: "És que crec que hauríem de publicar aquest llibre", em va dir. Aleshores jo devia tenir vint-i-quatre anys, no havia creuat mai ni una paraula amb el mític director literari d'Edicions 62, i, en penjar el telèfon, em vaig quedar com si veiés visions.
El cas és que, al cap de pocs dies, em trobava en un despatx del que va ser la seu d'Edicions 62, al carrer Provença de Barcelona, un d'aquests edificis bonics i vagament polsegosos de l'Eixample. Castellet m'havia citat a primera hora de la tarda d'un dia de cada dia, i quan vaig arribar a la cita, nerviós, em vaig trobar que l'acompanyava, com ja he dit, Xavier Folch, que també s'havia llegit el llibre en qüestió. Deguérem passar un parell d'hores parlant-ne, i, com que el llibre era de poemes, ara comentàvem un vers i ara un altre. Hi havia una part de l'original que ni a Castellet ni a Folch els acabava de fer el pes, de manera que la vaig retirar i la vaig substituir per un poema relativament llarg que va sorgir d'aquella mateixa conversa. Feia poc que Edicions 62 i Empúries havien fusionat les seves col·leccions de poesia, i Castellet i Folch estaven molt contents perquè es disposaven a inaugurar la nova col·lecció conjunta amb l'obra Mascarada, de Pere Gimferrer. Me'n van ensenyar una còpia de les proves i en vam comentar, també, alguns fragments -especialment, els que feien referència a Felipe González i a la coprofília.
En fi, els anys han transcorregut i, en contra del que pugui semblar pel que he explicat fins ara, no vaig tenir gaire més contacte amb aquells editors que em van regalar una tarda tan feliç i tan fèrtil. Culpa meva, per descomptat. Amb Castellet ens topàvem escadusserament en un o altre acte públic; ara aquí, ara allà. Però ahir, quan vaig rebre la notícia de la seva mort, em va venir de seguida a la memòria el record d'aquella tarda, que deu haver estat un dels moments més bells que he viscut com a escriptor. I vaig pensar que, si havia fet això per mi, què no devia haver fet per la literatura catalana veritablement important. I vaig sentir, i sento, un profund sentiment d'agraïment.
