Escric com a directora d’un centre educatiu, amb la incomoditat de fer autocrítica. El recent error en l’adjudicació de places docents no és només una incidència tècnica, és el reflex d’un sistema que, des de fa anys, arrossega greus mancances estructurals. Aquesta precarietat, però, sovint s’ha disfressat amb una problemàtica igualment preocupant: la proliferació de tasques-fum. Aquestes tasques-fum no són un accident, sinó una estratègia que serveix per aparentar que es fan coses i per amagar una realitat incòmoda: la manca de recursos reals dins els centres. I, tot i ser-ne conscients, les direccions hem après a conviure-hi.
Cada curs omplim formularis que ningú llegeix, reescrivim documents amb terminologia canviant i despleguem plans que absorbeixen hores sense millorar l’aprenentatge. Ens hem acostumat a un soroll fet de tasques-fum que fa de pantalla davant els problemes de fons: manca de recursos, ràtios massa elevades i absència d’equips de suport. I, sovint, hi col·laborem perquè és el preu de mantenir-nos dins del relat oficial.
El món educatiu té una facilitat sorprenent per integrar pràctiques sense debat crític, amb arguments gairebé dogmàtics. Conceptes com “innovació” o “transformació” es presenten com a veritats indiscutibles, però poques vegades s’avaluarà si l’impacte real és positiu. Ens ocupem molt, però no sempre en allò que de veritat transforma: el temps docent i l’acompanyament a l’alumnat.
La digitalització n’és un exemple clar. S’han comprat dispositius, però sense projecte pedagògic ni suport tècnic. Les direccions dediquem hores a gestionar inventaris i incidències, mentre el professorat fa de tècnic improvisat. Personalment, he invertit més temps a parlar de tasques-fum que d’estratègies d’aprenentatge.
Les mentories i plans d’innovació podrien tenir sentit amb objectius clars i temps reconegut. Però massa sovint s’han convertit en filtres de tasques-fum que serveixen més per demostrar activitat que per millorar l’ensenyament. I aquí també hem de fer autocrítica: les direccions hem acceptat aquesta lògica, per por que el centre sigui percebut com a poc innovador.
La qüestió clau és el pressupost. Si volem una educació que transformi i garanteixi la igualtat d’oportunitats, cal una aposta clara: situar l’educació per sobre del 5,5% del PIB. Però aquesta inversió només té sentit si es tradueix en recursos reals dins l’aula: reduir ràtios, ampliar equips d’orientació i EAP, estabilitzar plantilles, oferir suport tècnic i protegir el temps docent.
El temps és el recurs més escàs i el que més ens roben les tasques-fum. Temps per preparar classes amb criteri, per coordinar-nos i per establir vincles amb famílies i alumnat. Veig diàriament com les direccions i el professorat ens desgastem en aquestes tasques mentre el que realment importa queda en segon terme.
No es tracta només de gestionar millor. És un problema estructural: hem normalitzat un laberint que consumeix temps i energia i que, en molts casos, només serveix per maquillar les mancances de fons. Si volem una educació que repari i transformi, necessitem un exercici col·lectiu d’autocrítica i una exigència clara: posar l’educació al centre, amb pressupost i recursos reals dins l’aula.
