Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsArticle de Manuel Cuyàs i Gibert (Mataró, 1952-Badalona, 2020) a El Punt-Avui (11-II-2014) arran de la mort prematura -esdevinguda avui fa vuit anys- de Tatiana Sisquella i Cañabate (l’Hospitalet de Llobregat, 1978-Barcelona, 2014). La periodista Tatiana Sisquella va destacar a l’ARA pels seus articles enginyosos i penetrants, originals, alhora sensibles i afables.
L’estiu de 2002, quan només feia un any i mig que RAC1 emetia i no l’escoltava gairebé ningú, en Joan Rufas va convidar-me a fer de tertulià al seu programa matinal. En Rufas, ara un dels responsables del Polònia de TV3, substituïa els estius l’Albert Om, que és qui a l’hivern, en el mateix horari, presentava i dirigia el programa L’hora del pati. Els devia agradar, perquè l’Om em va trucar per seguir a la seva tertúlia. RAC1 era llavors una olla. Molt ben controlada per l’Eugeni Sallent, el director de la casa, però una olla. Tots eren joves, tots experimentaven, tots estaven inflamats per la gran il·lusió de fer una cosa nova, una ràdio començada de zero. L’hora del pati no podia tenir un nom més ben trobat. En mig, jo i en Manuel Trallero, el meu company de tertúlies, érem uns vells que encara ara no m’explico com hi érem acceptats. L’Om connectava amb la Tati-mòbil. La Tati, la Tatiana Sisquella, cada matí s’enfilava a un cotxe de l’emissora i es desplaçava a qualsevol punt on la notícia tingués lloc. Parlo de quan, segons un dia em va explicar la Cristina Puig, una altra periodista formada a la casa, els del RAC1 anaven pel país i la gent es pensava que eren del RACC, el Reial Automòbil Club de Catalunya, i que havien arribat per arreglar-los la roda o carregar-los la bateria. Al cap de dos o tres estius, en Rufas no hi va ser i la Tatiana Sisquella, a la qual no havia vist mai la cara, va fer el seu paper. Així vaig conèixer la periodista joveníssima, trempada i rigorosa que com tots en aquella casa, a base de treballar molt, han situat RAC1 en el lideratge de la radiodifusió catalana. La periodista, la Tatiana, que dijous passat vam saber que s’havia mort. Això són coses que no haurien de poder ser. La Tatiana va ser fitxada per Catalunya Ràdio per presentar el programa de cada tarda. Ens saludàvem els dilluns, quan jo sortia de L’Oracle d’en Xavier Graset i ella es feia la mestressa del micròfon. Com que cada vegada m’oblidava el barret, ella em perseguia fins a la porta: Manel, vols dir que no et deixes res? L’última vegada que la vaig veure va ser a l’Hispània d’Arenys de Mar, a final de novembre. Ella, amb tota la família, hi celebrava l’aniversari del seu marit, en Joan Maria Pou, un altre que ha fet gran RAC1. Els efectes de la quimioteràpia eren visibles. Anava sense perruca, amb el cap descobert. “Estic més bé, aviat tornaré a la ràdio i et tornaré a perseguir amb el barret.”
