La televisió com a venjança
Ahir TV3 emetia l'últim capítol de la segona temporada de Crims. Era el desenllaç de la història al voltant de l’assassinat de Mari Carme Castell la nit de Carnestoltes a Ulldecona el 1982. La família de la víctima explicava davant de càmera el seu dolor no només per la pèrdua sinó també pel trauma que els va provocar la incapacitat de la policia per resoldre el cas. En dos moments concrets del capítol la televisió es convertia en un element de suport i de venjança. Primer, la veu en off de Carles Porta explicava com, setze anys després del crim, la família, abatuda, “juguen la que consideren que és la seva última carta”. I consistia en participar en un programa que TV3 emetia en aquell moment, Cas obert, que presentava Àngel Casas. Jeroni Castell, germà de la víctima, es justificava a Crims: “Va ser com a últim intent ja a la desesperada, perquè no sabíem què fer. [...] Va ser anar a fer una acusació pública pràcticament de qui havia matat ma germana”. Crims recuperava les imatges d’arxiu d’aquell programa del 1998 i hi vèiem el mateix Jeroni Castell, més jove, explicant el cas i raonant per què creien que aquell veí de qui no va dir mai el nom era l’home que havia matat la seva germana. La família Castell va utilitzar la televisió com a possible arma per desencallar un cas que estava aturat. I va funcionar: aquella acusació pública va facilitar que una persona del poble fes dues trucades a la policia per confessar una informació que va ser útil per reobrir el cas i fer detencions.
Vint-i-tres anys després de Cas obert, la pantalla de TV3 tornava a assumir un rol més actiu que el de recordar un cas tràgic. Crims va fer un pas més enllà. Al final del programa el germà de la víctima va revelar el trasbals lògic que li va suposar l’any passat trobar-se cara a cara amb l’assassí en un bar de Vinaròs. La veu en off aleshores ens informava que el criminal havia sortit de la presó definitivament el maig del 2018, i va incloure una fotografia seva en primer pla tal com és en l’actualitat. La van mantenir en pantalla quinze segons. El temps suficient per retenir el seu aspecte. Jeroni Castell aleshores explicava que aquell dia es va plantar al mig del bar i va assenyalar-lo per alertar els clients: “Vaig dir a tothom qui era, que era un depredador de dones, que era un personatge repugnant, que era despietat, que havia sigut capaç de matar una xiqueta de divuit anys a cops de pedra. Que almenys sabessin tots qui era”. I va afegir que volia avisar tothom de la comarca: “Hi tenim un gran perill, que és un personatge que no està penedit de res, que va matar i que és capaç de tornar a fer-ho una altra vegada”. La televisió estava ampliant la repercussió del seu desig. Jeroni Castell ho va advertir a la gent del bar però ara tenia l’oportunitat de fer arribar el seu missatge a gairebé mig milió de persones que estaven veient el programa. I Crims l’ajudava mostrant la foto de l’assassí. La televisió difícilment servirà a ningú de consol, però pot ser utilitzada com a venjança.
Mònica Planas és periodista i crítica de televisió
