24/01/2022

Terra a l’Havana

4 min
Vaixell navegant cap a les Amèriques.

És una expressió avui caiguda en desús, però que encara era ben viva durant la meva infantesa. Quan algú, a l’hora de parlar de la seva situació patrimonial, o de les seves expectatives laborals o professionals, exagerava manifestament, els altres deien: “Aquest té molta terra a l’Havana”. Era, és clar, una reminiscència del segle XIX, quan desenes de milers de catalans emigraren a la Perla de les Antilles amb el propòsit de fer-hi fortuna; i, en tornar, alguns dels que no ho havien aconseguit endolcien el propi fracàs explicant que, a Cuba, hi posseïen importants propietats o interessos. A França, d’aquests deliris de grandesa se’n diu –o se’n deia– avoir des châteaux en Espagne, tenir castells a Espanya.

No em preguntin per què, però he pensat en aquests castells espanyols o en aquelles terres cubanes de fantasia durant les darreres setmanes, arran de l’aparició en escena de partits polítics nous o renovats amb pretensions que, d’entrada, semblen molt sobredimensionades. Em refereixo sobretot a Centrem Catalunya, que encapçala l’exconsellera Àngels Chacón.

El projecte de Centrem parteix d’un mite mediàtico-demoscòpic segons el qual, des de l’inici del Procés, hi ha a Catalunya entre 300.000 i 400.000 electors orfes de CiU, refugiats en l’abstenció o en el desconcert, que esperen pacientment l’aparició d’una oferta catalanista moderada, d’una mena d’avatar neoconvergent net de corrupteles. És una teoria que, des del 2015, no ha trobat cap suport en la realitat socioelectoral i els principals propagadors de la qual (des dels Espadaler fins als Fernández Teixidó passant pels Gordó) no s’han atrevit mai a verificar-la en carn pròpia. Ara, la senyora Chacón s’hi llança, mirant d’unir el PDECat del qual procedeix amb Convergents, Lliures i la Lliga Democràtica, per fer la sensació que hi conflueixen moltes forces.

De tots aquests grups, només el PDECat mereix el nom de partit, amb 77.000 vots obtinguts el 14-F del 2021, amb diputats al Congrés i amb un centenar llarg d’alcaldes que no sabem si resistiran l’opa amistosa de JxCat. Els altres grups inclosos a Centrem els formen coronels sense regiment –en algun cas, caporals sense esquadra– que, malgrat portar anys remenant la cua mediàtica, encara han de demostrar la més mínima capacitat de seducció electoral.

La senyora Chacón sosté que Catalunya ha de “sortir del bucle” independentisme-unionisme, i és una proposta plausible... si les condicions objectives la fessin viable. Amb  la immersió lingüística assetjada pels jutges, amb la Junta Electoral Central inhabilitant diputats per haver exhibit el llaç groc en una finestra, amb el Tribunal de Comptes perseguint la ruïna de desenes de quadres institucionals, amb la taula de diàleg als llimbs... ¿Àngels Chacón creu que és possible donar per superada la bipolaritat sobre l’eix nacional?

Segons l’exconsellera, “a Centrem hi ha catalanistes, federalistes, sobiranistes i independentistes”. Això, que era no només possible sinó una fórmula d’èxit en els millors temps de Pujol, resulta ara molt més difícil... i menys creïble. Perquè, a veure: ¿la Lliga Democràtica prové del catalanisme? Recordem que la seva primera impulsora va ser Eva Parera, aleshores braç dret de Manuel Valls i avui diputada pel PP; que s’hi van afiliar Santiago Fisas (exeurodiputat i ex alt càrrec del PP... madrileny) i Josep Ramon Bosch (expresident de Societat Civil Catalana); que la seva cara més visible, Àstrid Barrio, descarta la independència i es deixa situar en un “catalanisme no nacionalista”. Sí, és clar que existeixen les conversions; però, si ha aconseguit totes aquestes, Chacón serà aviat canonitzable com a santa miraclera. Em sembla, doncs, que el partit Centrem Catalunya és un experiment tan legítim com problemàtic mentre la pugna política Catalunya-Espanya no baixi molt de to; i que voler-la refredar només des del costat català equival a promoure un desarmament unilateral gairebé suïcida.

Amb tot, qui encara té més terra a l’Havana –vaja, quasi l’illa de Cuba sencera– és aquest altre partit anomenat Valents. Infatigable aprovechategui, l’abans esmentada Eva Parera ha reconvertit el xiringuito del fugat ancien premier ministre en un nou projecte unionista capaç –això espera ella– de pescar alguna cosa entre les restes del naufragi de Ciutadans i de l’ensulsiada del PP català, on la marquesa Cayetana segueix sembrant la llavor de la discòrdia mentre predica unitat. De moment, però, la pesca és modesta: ha fitxat Juan-María Castel (que el 2007 era secretari general del PP a Girona i fou vuit anys regidor de la seva capital abans de passar-se a Cs i romandre-hi just fins que es quedà sense escó, el febrer passat), i Jorge Soler, excap de llista i antic diputat dels taronges per la província de Lleida.

No cal dir que els desitjo molta sort, però agrairia que corregissin l’error de naming que pot confondre sobre la identitat d’aquest esforçat grup. Valents? ¿Cal gaire valentia per anar sempre a la caça del càrrec públic? Seria molt més definitori i precís que s’autoanomenessin Barruts. I, si prefereixen emprar un registre més informal, semblar més enrotllats, el nom ideal seria Penques! Amb signe d’exclamació.

Joan B. Culla és historiador
stats