El noi que es frega els genolls sense voler amb ella, assegut davant seu, de cop toca l’ase. “Merda!”, mormola. I s’aixeca precipitadament del seient. Dret, es duu l’auricular a l’orella. Una dona amb uniforme de feina, que anava dreta –a aquestes hores el tren va com un ou– ocupa, ràpidament, el seient buit. "Mama! –fa el noi–. Que m’he saltat la parada!" Escolta explicacions, ja es veu, i de seguida diu: "Okei, doncs truco al papa! Déu-déu". La noia para l’orella. "Papa! Que m’he saltat la parada! Sí, a Pallejà. Sí, sí. Ara. –Silenci, i de nou–: Doncs mira, jo què sé... Que soc capullo integral! Estava mirant el mòbil i... Sí, fins ara".
La noia deixa de mirar vídeos i, de cop, alça els ulls cap al noi, que es mossega el llavi de baix i mou el cap com volent dir que no pot ser. La fascina aquesta normalitat, aquest bon humor aparent. S’ha dit “capullo” a ell mateix, amb sinceritat i gràcia. No ha semblat que a l’altra banda del telèfon hi hagués crits, ni per part de mare, primer, ni per part de pare, després. Pel que sembla, tant l’un com l’altre han entès aquest error i simplement li han demanat on baixava. Segur que havien quedat que l’anaven a buscar a la parada.
Què hauria passat si ella ara truqués als seus pares per dir-los que s’ha saltat la parada? Hi hauria hagut crits, retrets, potser haurien penjat el telèfon. Ella no s’hauria dit “capulla” amb tanta naturalitat ni hauria dit la veritat: que mirava el mòbil. S’hauria inventat alguna excusa que no la deixés en mal lloc. I tot i així no s’hauria estalviat els crits i el mal humor, quan s’haguessin trobat. De cop, fascinada, s’imagina que els pares d’aquest noi fins i tot han fet una broma, la broma que et faria un amic. I és pensant en tot això que se salta la parada i amb els ulls vidriosos truca al seu pare. “Papa, m’he saltat la parada...” I tot seguit xiuxiueja: “No cridis, sisplau...”
