Titular inevitable: “¡Toma, Moreno!”

La ventrilòquia sempre m’ha deixat estupefacta. Es tracta d’un humà que, amb la boca tan tancada com pot, fa veure que un ninot, al qual fica la mà per l’esquena, parla amb ell. Un bon ventríloc pot dir “hola, què tal” amb la boca tancada. Les palatals costen més i és per això que en aquell moment, el moment de dir “patata”, es tapa la boca amb el micro de peu. Tot sovint, el ninot té tanta gràcia dient les coses que ens mirem el ninot i a ell no. En la infantesa dels vacunats boomers hi havia dos ventrílocs espanyols que sortien sempre als xous de varietats: José Luis Moreno i Mari Carmen y sus muñecos. Mari Carmen, per cert, va fer una cosa per la qual sempre l’admiraré: una secció al programa (radiofònic!) de Luis del Olmo. Que una ventríloqua faci parlar els ànecs i lleons per la ràdio, sense que se la vegi, em sembla psicodèlic. A casa nostra tenim un gran ventríloc: Ferran Homar, germà de l’actor Lluís Homar, que, a més a més, és un grandíssim professor.

José Luis Moreno ha estat acusat d’organització criminal. I esclar, els seus ninots em resulten tan reals que no puc deixar de pensar en la banda. Sense oblidar, ni per un instant, la presumpció d’innocència, penso que Macario, el ninot que tenia una sola cella, potser era el que s’encarregava d’anar a cobrar. Rockefeller, el corb que deia “Toma, Moreno”, potser era el capo. I Monchito? Qui sap si l’innocent Monchito era el cruel sicari? Si penso en la casa de José Luis Moreno, hi veig Rockefeller prenent-se un dry martini en una chaise longue i Macario en bata de seda esmorzant ou ferrat, preparat per una minyona de peluix. M’imagino festes depravades a la piscina amb altres ninots convidats: per exemple, l’ànec de Mari Carmen y sus muñecos, o Epi i Blas. I me’ls imagino a tots ells, Moreno, Macario, Rockefeller i Monchito, asseguts al banc dels acusats.

Empar Moliner és escriptora