25/08/2017

Imatges a les quals aferrar-se

3 min

El dijous 17, moments després de l’atemptat, el sagristà de Santa Maria del Pi, l’arxiver i els seus voluntaris van sentir crits i sirenes provinents de la Rambla i van treure el cap per la finestra i van veure incrèduls una munió de gent espaordida que corria pel carrer Cardenal Casañas cap a la plaça. Van baixar a corre-cuita, van obrir el cancell de la porta principal i en pocs instants van passar de patir pel tap de gent a veure la plaça gairebé buida. Com els barcelonins que el 1714 buscaven arrecerar-se dels bombardejos, com els immigrants que el 2001 reclamaven permisos de residència, desenes de persones que fugien de la Rambla acabaven de refugiar-se a la basílica del Pi perquè n’havien trobat les portes obertes. El cert és que haurien d’haver-les trobat tancades, perquè les esglésies al migdia tanquen, però el sagristà, l’arxiver i els seus voluntaris s’hi havien quedat a treballar més estona de la prevista. La basílica té capacitat per a unes 800 persones; era l’espai obert amb més aforament en aquell punt de la Rambla. N’hi acabarien entrant 300 llargues.

Poc després de barrar la porta va començar a fer calor, i van obrir l’antic hort del rector, un jardí interior que delimiten, en triangle, la basílica i les finques que miren a Cardenal Casañas i al carrer de la Boqueria. Van improvisar una taula amb refrescos; van atendre els casos d’ansietat; van taponar la cella oberta de l’home gran que poc abans havien aixecat inconscient del mig del carrer. Tot això van fer-ho amb l’ajuda de les persones que en una tarda normal haurien venut entrades per al concert del vespre, les quals van encarregar-se també d’informar des de megafonia, en diferents idiomes, del que s’anava sabent de l’atemptat. Però els rumors se succeïen i cap a les 18 h la confusió era màxima, tothom necessitava wifi immediatament i s’alçava una torre de Babel de preguntes i demandes. Els agents, que havien muntat un perímetre de seguretat a fora, seguien fent entrar gent. En un moviment fugaç, la porta del Forn del Pi i la de la rectoria, davant per davant l’una de l’altra, van obrir-se alhora perquè una caixa plena a vessar de pastisseria creués el carrer ràpidament i entrés a la basílica. Brioixos i croissants no van tenir temps de transsubstanciar-se. Mentre eren endrapats, algú va fer una fotografia. Compartien la nau i el pa cristians, musulmans, protestants, hindús.

El Pi havia estat refugi una altra vegada. Després vindrien la missa de diumenge de l’arquebisbe Omella, honorificentia populi nostri a qui caldria inquirir si, com la Paraula, “ha plantat la seva tenda entre nosaltres”; i la pulcra cerimònia interreligiosa de dijous al Museu Marítim, que, tot i que ho tenia difícil, es va acostar a la germanor ecumènica viscuda poc després de l’atemptat a uns metres de la Rambla. I l’abraçada de Rubí. Aquests dies han deixat el rastre de moltes actituds i imatges. Que cadascú trobi en la que vulgui la força per suportar el temporal de porqueria que s’ha desfermat, i per encarar la feinada d’integració i d’aprenentatge que descobrim que encara feia falta.

stats