15/03/2021

Una lliçó profitosa

3 min
La líder de Ciutadans, Inés Arrimadas García, a l'arribar a el tradicional homenatge a les víctimes dels atemptats de l'11 de març de 2004
Disponible en:

BarcelonaLes eleccions del 2017, en què Ciutadans va ser la força més votada i va obtenir 36 diputats, va ser probablement el moment més crític que ens ha tocat viure a Catalunya, per bé que la majoria absoluta de l’independentisme va evitar mals majors. Però, en aquell moment, molts temíem que Inés Arrimadas esdevindria una alternativa real de poder a Catalunya i que el seu gran resultat, a més de la perspectiva de quatre anys d’agror i crispació institucional, seria el pròleg d’un esquinçament irreversible de la nostra societat. Per sort, no ha estat així. Arrimadas va desaprofitar el seu momentum i va llançar-se a l’arena política espanyola, mentre els seus companys catalans s’anaven encongint a base de numerets, insults i exhibicions de ràbia revengista cap als represaliats per l’1 d’Octubre. El contrari del que s’espera d’un partit de govern.

A Espanya, curiosament, és on Ciutadans ha trobat el més gran dels desenganys. En contrast amb el trencaclosques català, el bipartidisme espanyol té una base molt sòlida, mentre que els partits amb vocació de frontissa acaben sent triturats per una lògica política que no admet els matisos. Albert Rivera va pensar que posant-se la samarreta de la roja compensaria el seu defecte de naixement i el seu flirteig amb Pedro Sánchez. Però Espanya és una realitat tossuda, per això costa tant de trencar; i el bipartidisme s’ha esberlat no pas pel mig, sinó per la banda d’una extrema dreta de matriu franquista que, de fet, fa anys que contamina institucions i narratives. Després de la temerària operació de Múrcia, Inés Arrimadas sembla políticament amortitzada i deu mirar amb certa nostàlgia el Parlament català, on exercia de vedet no fa pas tant. És ben curiós que el partit més espanyolíssim del món conegués dies de glòria a Catalunya i, en canvi, s’estavelli a la política estatal. Dissabte passat, la regidora del partit a Lleida, María Burrel, va despatxar la seva decepció en un tuit: “Definitivamente, a España le queda grande Ciudadanos”. Quina paradoxa tràgica, la d’aquesta gent.

Una oportunitat per al sobiranisme

Aquest és també el final de trajecte (polític) d’una colla d’intel·lectuals malhumorats que, amb el suport d'una part de la burgesia local i els ajuts de no vulguis saber quants organismes públics, van donar l’impuls inicial a Ciutadans, emmascarant el seu caràcter populista i espanyolista. Arcadi Espada, Albert Boadella, Félix de Azúa i companyia han hagut de constatar que la bomba de rellotgeria que van situar al centre de la política catalana no ha aconseguit destruir l’independentisme –ans al contrari– ni partir la societat catalana. La derrota de Ciutadans, i l’ensorrament del PP del 155 (Rajoy, Soraya, Cospedal, etc.) sota el pes de la corrupció, són dues victòries morals després de tres anys de vergonya i repressió. El 2017 sumaven 40 diputats; ara, sumant-hi Vox, només 20. El sobiranisme ha d’aprofitar aquesta debacle, però no pas per sucar-hi pa, sinó per aprendre una profitosa lliçó. Arrimadas va ser la més votada fa tres anys perquè va saber inocular la por i el sentiment d’exclusió –real o figurat– en més d’un milió de catalans. Cap projecte de futur per a aquest país podria carregar una motxilla tan feixuga; s’ha d’evitar –tant amb discursos com amb fets– que el discurs de la por, que té altaveus tan potents com poc escrupolosos, torni a fer forat a Catalunya.

stats