Tornaràs a Sanxenxo
La corrupció, quan és sistèmica i afecta els diversos poders de l'Estat, es torna fatalment normal per a una part important de la ciutadania. Si fem una recapitulació de l'argument ens trobem el que segueix: un cap d'estat corrupte, que a més és rei i ha estat en el tron durant quatre dècades, fuig del regne perquè tem que la justícia, després d'haver consentit els seus abusos de poder, arribi a actuar contra ell. Abans ja ha hagut d'abdicar en favor del seu fill, en haver esclatat un escàndol que té a veure amb una de les amants del monarca, i al mateix temps sòcia en els seus negocis fraudulents. Surten a la llum pràctiques d'evasió fiscal: que un cap d'estat defraudi la Hisenda del seu propi regne és un fet certament remarcable. S'instal·la en un país sense democràcia ni drets humans: hi té bona amistat amb la família reial, que al mateix temps és sospitosa de tenir negocis amb el crim organitzat. L'exsòcia i examant denuncia amenaces i comença a fer revelacions a la premsa internacional, que involucren des dels serveis d'intel·ligència del regne fins als diversos governs que s'han succeït sota els anys de mandat del monarca. La Fiscalia del regne, però, arxiva totes les investigacions, adduint que els delictes no es poden provar o han prescrit (no que no s'hagin comès). Mentrestant, com que al regne hi ha una regió separatista, el monarca corrupte i fugit es converteix, més que mai, en símbol d'unitat territorial i en mascaró de proa del nacionalisme de dreta, d'extrema dreta i d'esquerres, units al seu voltant. El fill que l'ha succeït al tron i tota la Corona són objecte d'una campanya de blanqueig que divulga la idea que qualsevol irregularitat que s'hagi comès no té res a veure amb la institució, sinó amb el vell monarca. Finalment, però, i per abreujar, ell també és redimit i se li permet tornar de visita al regne, mentre es prepara una altra campanya d'exaltació de les virtuts del seu regnat.
Fins aquí, com veiem, dona per a una comèdia ambientada en un país d'opereta (hi ha detalls no menors, com ara que el rei corrupte substitueix com a cap de l'estat un militar que ho va ser durant quaranta anys més, com a resultat d'un cop d'estat i una guerra civil). Però la sorpresa que dona al relat un to sarcàstic, i segons com macabre, és que, per a una part majoritària dels habitants del regne –els partits polítics, els mitjans de comunicació, la mateixa ciutadania– el rei corrupte i tota la seva cort no menys tèrbola són els campions de la democràcia, i com a tals se'ls ha de celebrar i reverenciar. Per a l'espanyolisme benpensant (com el que representa, sense anar més lluny, el periodista Fernando Ónega, que va donar la notícia del retorn reial, després que l'avancés l'ARA), el retorn a Sanxenxo, i no a la Zarzuela, és dolorós, un càstig excessiu per a qui va ser l'artífex de les llibertats i la democràcia a Espanya. Preparem-nos per a un festival d'efusions emotives d'aquest color. Acabem amb una pregunta: què se li havia perdut, a Felip VI, al funeral del xeic Khalifa bin Zayed al-Nahyan, divendres passat a Abu Dhabi?
