Veure Montoro a la televisió em porta el record d’una de les pitjors èpoques que hem viscut, la de les salvatges retallades que van agreujar encara més la crisi econòmica. Sempre més associarem la gran recessió del 2008 amb les mesures implacables que van prendre els governs per pal·liar-ne, suposadament, els efectes. Una recepta que no només no va curar un sistema econòmic malalt, sinó que gairebé el va acabar de rematar. Ressona encara en la memòria el mantra fal·laç amb què ens repetien que aquell era l’únic remei possible: o austeritat, o catàstrofe i caos i desastre. Però per a molts treballadors, moltes famílies i moltes empreses petites o mitjanes, el que es va produir va ser precisament l’aniquilació dels seus mitjans de subsistència. Hi ha qui no va aixecar mai més el cap, i aquesta sensació generalitzada de pèrdua i impotència devia començar en aquell moment. Empreses que treballaven per al sector públic i que van fer fallida, d’altres que vivien a base de deutes i que van haver de plegar quan els bancs els van tancar l’aixeta que semblava destinada a rajar per sempre. De la fallida d’aquell sistema, en què l’economia creixia gràcies al dopatge del crèdit massiu, se'n va culpabilitzar les persones que n’eren precisament les víctimes.
La gran indecència d’aquells anys –pluja daurada dels poders polítics aliats amb el poder econòmic– era que ens anessin dient que havíem viscut per damunt de les nostres possibilitats i que, per això, ara ens havíem d’estrènyer el cinturó mentre s’aprovava l’amnistia fiscal o es rescataven els bancs amb una xifra tan astronòmica que bé ens hauria servit per solucionar els actuals problemes d'habitatge. Cornuts i pagant el beure, és el que vam ser els ciutadans, i ara que les investigacions dels Mossos deixen al descobert la corrupció del titular d’Hisenda de llavors, encara resulta més vomitiu i traumàtic recordar aquells dies de marees per salvar la sanitat, l’educació o les rebaixes en tot el que era públic. Ens lamentem del fet que al CAP triguin dues setmanes a donar-nos hora amb el metge de capçalera sense recordar que aquest és només un dels elements del paisatge que ens va quedar després de passar la tisora mortal.
Als papers de Montoro hi apareixen persecucions a personalitats públiques i oponents polítics emprant els mecanismes de l’Agència Tributària, però van ser molts més els damnificats en aquells temps d’homes de negre. Escriptors, periodistes, actors i artistes de diferents disciplines van rebre inspeccions paral·leles o requeriments en el que van ser autèntiques ràtzies, l’objectiu de les quals no semblava que fos el de detectar el frau, sinó atemorir el contribuent i, de pas, fer veure que el govern feia la feina que havia de fer per recaptar impostos. En molts d’aquells casos, les formes vorejaven l’extorsió (primer paga i després demostra que ets innocent). Perseguien autònoms que amb prou feines arribaven al salari mínim un cop pagades totes les despeses, alhora que –ara ho sabem– s’aprovaven lleis a mida de les grans empreses. Sumat a l’enginyeria fiscal de què disposen moltes d’elles, no és estrany que vostè o jo paguem molts més impostos que els multimilionaris. Ja no parlem de redistribució de la riquesa ni d’un sistema just de repartiment de la despesa comuna; ara el que sabem és que mentre a la majoria se la portava a la inanició econòmica, n’hi havia uns quants que creixien no per mèrits propis sinó perquè havien trucat el sistema. A sobre, les mateixes elits corruptores i tramposes tenen la barra de deixar-nos anar tota la xerrameca meritocràtica parlant-nos de cultura de l’esforç. Dissimulen així la veritat que ara ha quedat a la vista de tothom: que el que han acumulat no és fruit ni del talent ni del mèrit –i encara menys de la feina– sinó de saber trepitjar amb empenta i decisió el paviment enllustrat dels despatxos on es cou la corrupció.
