La tragèdia de la cultura
M'imagino l'infern com una mena d'hospital per a malalts de soledat i on només se sent la paraula jo. Tots els malalts estan condemnats a repetir-la espasmòdicament, però cada vegada que ho fan augmenta la distància que els separa.
He defensat sovint que les tecnologies són pròtesis antropològiques que amplifiquen el que som. Ja no ho veig tan clar. El que ara em resulta més cridaner és l'acceleració protèsica. Sigui quina sigui la pròtesi que estàs comprant, ja hi ha alguna nova versió a punt de comercialitzar-se. L'efecte paradoxal d'aquesta acceleració és la degradació del que és bo davant del que és nou. El que és bo és poc comercial, perquè resisteix l'obsolescència no tant del producte com del desig. L’objectiu del màrqueting és la manipulació comercial de la consciència del que és possible en un consumidor permanentment insatisfet.
El que hi ha realment al mercat no són coses, sinó la metamorfosi del nostre desig. Per aquesta raó la suma de progressos tecnològicament parcials no ens dona per a un progrés que ens atipi. El progrés es mesura pel creixement de la nostra gana. O, dit d'una manera políticament més correcta, per la confiança del consumidor. Cada generació ha hagut d'aprendre a treballar amb noves pròtesis, però ara, mentre llegim els manuals d’instruccions, mirem de reüll el futur.
Aquesta situació és, a parer meu, una manifestació d’un fenomen més gran, que Georg Simmel va anomenar "tragèdia de la cultura".
Podem distingir entre el que anomenarem Cultura, amb majúscula, i cultura, amb minúscula. La Cultura arreplegaria la totalitat de les creacions de l'esperit humà (llengua, ciència, religió, dret, tradicions, etc.). Podem imaginar-la com una biblioteca ideal que recull la totalitat del patrimoni de la humanitat. La cultura és el procés de subjectivació, personal i intransferible, de la Cultura. La Cultura és la llengua catalana i la cultura la meva parla; la Cultura és la música de Benet Casablancas i la cultura el meu goig en escoltar-la.
La Cultura sempre ha estat inabastable, però avui, quan el procés de subjectivació és molt més lent que l'acceleració acumuladora de la Cultura, som com nàufrags a l’oceà Cultural. La tragèdia de la C/cultura explica aquest creixent desequilibri entre la informació disponible i les meves limitades capacitats per entendre fins i tot la dimensió del que hi ha a la meva disposició. La consciència de la informació que m’encercla és molt més reduïda que el món Cultural que realment m’envolta. I fins i tot per transformar la informació assequible en coneixement em cal un criteri que em permeti garbellar-la. Però com que soc una agulla en un paller i no tinc cap manera d'aconseguir una representació de la meva ignorància, el meu criteri és com una xarxa amb forats massa grans a la malla. Fins no fa gaires anys, per formar el nostre criteri necessitàvem mediadors culturals (mestres, bibliotecaris, intel·lectuals, mitjans de comunicació...). Ara, la consciència de la precarietat intel·lectual ha afectat la nostra confiança en els mediadors culturals i acudim als cercadors d’internet i a la IA.
D'aquesta situació ha sorgit la pretensió pedagògica, completament forassenyada, de prescindir de coneixements factuals (perquè, segons se'ns diu, “tot és a internet”) i dedicar l'escola a l'adquisició de competències generals. Això significa la renúncia a la nostra memòria i la seva substitució per exomemòries tecnològicament molt potents, però en les quals la informació substitueix el coneixement (la subjectivació). A internet hi és, efectivament, tot... menys el que és realment important: el nostre criteri per diferenciar el gra de la palla. És absurd pretendre tenir una competència general en esports i no saber jugar a cap. És impossible assolir la condició d’expert sense haver passat per la d’aprenent.
El que cal fer, si la Cultura universal se’ns allunya, és enfortir la cultura comuna, que és com la llengua franca en la qual tots els sabers es poden comunicar entre si. Michael Tomasello ja ens va advertir que la capacitat de crear una base conceptual, simbòlica, estètica i fins i tot sentimental comuna és una dimensió absolutament crítica de la comunicació humana. Hi afegeixo que la cultura comuna s’ha convertit avui en l’únic remei per evitar que el món esdevingui un infern de parlants aïllats pel seu procés individual de subjectivació. Cal recollir el testimoni de Lluís Duch i persistir en emparaular el món. Penso, òbviament, en Catalunya i Espanya, però, especialment, en Europa. Ens cal amb urgència una unió simbòlica europea.
