Trair els teus?
En tot projecte és necessari un equilibri entre l’objectiu i els mitjans que tens per aconseguir-lo. La història està plena de fracassos per insuficiència de mitjans.
L’objectiu de la independència de Catalunya, ara, és excessiu per als mitjans de què disposen els independentistes. La societat catalana no és prou unànime. Molts ciutadans dubten de la utilitat de la independència una vegada comprovat el seu cost social, econòmic i polític. El món econòmic català tem les conseqüències negatives del conflicte. L’Estat hi està en contra i el poble espanyol també. Per a la UE és un problema si el moviment s’estén a altres estats membres. No hi dona suport: ho evita.
Quina és la utilitat de lluitar per un dret que resultarà, almenys en el curt termini, en una renúncia? En referèndum, els catalans ara mateix votarien probablement en contra de la independència.
L’alternativa es troba en buscar fórmules autonòmiques, federalistes, consorciades... que permetin aconseguir la major part dels beneficis sense patir-ne els inconvenients. Si Catalunya es converteix en antagonista de l’Estat, es converteix en antagonista d'una majoria del poble espanyol. Espanya és una democràcia, imperfecta, però una democràcia, sotmesa, com totes, al populisme. Crear un entorn contrari a Catalunya és fàcil: s’ha practicat sovint. L’oposició de l’Estat a la secessió de Catalunya és total, l’experiència ho demostra.
La qüestió és saber si el resultat d’aconseguir objectius parcials, per exemple, competències exclusives en llengua i cultura, reducció del dèficit fiscal, agència tributària compartida, inversions en infraestructures i recerca, etc., és més factible amb una posició antagonista de demanda de la independència o des d’una posició de col·laboració i pacte. “No volem acabar amb Espanya, volem reformes que facin menys negativa la nostra pertinença”: amb aquesta aproximació el diàleg és possible. Amb la voluntat explícita de la secessió és impossible.
Vistos els resultats en els darrers cinc anys, hi ha poc dubte que l’alternativa col·laborativa és més eficient (balanç entre resultat i esforç) que la confrontacional, però els beneficis d’aquest posicionament exigeixen la renúncia explícita, en el curt termini, al referèndum per la independència.
Són sempre els “traïdors” als seus pobles els que els fan avançar. Macià declara la independència de Catalunya i accepta tres dies després, l’abril del 1931, l’autonomia. Michael Collins negocia el 1920 l’autonomisme d’Irlanda quan havia estat nomenat per negociar la independència. Suárez traeix el Movimiento per portar la democràcia i enganya la classe política legalitzant per sorpresa el Partit Comunista. De Gaulle arriba a la presidència de la V República prometent la integració d’Algèria a l’estat francès i li atorga la independència. El canceller Brandt pacta les noves fronteres alemanyes i oblida les dels Reichs II i III, a les quals Adenauer no havia volgut renunciar després de la derrota del 1945. Lincoln no accepta la rendició dels confederats que el Congrés li demana fins a la seva derrota total el 1865.
Tots els autèntics lideratges fan el que pensen que és més útil per al país sense consulta prèvia a la ciutadania.
No s’ha de buscar el reconeixement abans, sinó després d’actuar. Fer-ho al revés té el risc de renunciar a fer-ho. El fracàs del president Puigdemont el 2017 es deu exactament a això.
La conseqüència per a Junts i ERC: oblidar el referèndum, pactar en solitari objectius parcials i explicar, una vegada fet, la renúncia i els guanys.
El plantejament per part de Junts i ERC en coherència amb la seva desconfiança podria ser que, malgrat que les negociacions han de ser amb el govern d'Espanya, que és qui té la potestat i el poder, el PP hi participés en un segon terme. Si la negociació ha de ser duradora en el temps, té sentit que n’estigui assabentat el partit que governarà Espanya en el futur, el PP, i també en té que el govern demani l’acceptació explícita de la Generalitat, ERC i Junts, del que s’hagi pactat. El PSC no cal –són els mateixos–. El principi s'aplica tant a Espanya com a Catalunya, i d’aquí la utilitat de l’acceptació del PP.
Primer negociar en solitari i després compartir-ho. S’ha de tenir el coratge d’equivocar-se i córrer el risc de veure refusat l’acord pactat.
Però, en el front intern, si vols un pacte, hauràs de “trair” els teus. No tots tenen present l’estratègia del llarg termini.
En conclusió: negociar sense l’aprovació dels teus, arribar a un pacte, demanar garanties a l’altra part (aprovació del PP) i presentar el resultat als teus com un fait accompli.
