16/10/2021

La trampa de la decadència

3 min
Vista aèria de l'eixample de Barcelona

Revifa el discurs de la decadència de Barcelona -i, per extensió, de Catalunya-. És una reedició més del rebentisme nostrat. Som decadents des del segle XVII, quan Olivares va dir que “los catalanes [...]han menester ver más mundo que Cataluña ”. Fins i tot Pasqual Maragall va haver de lluitar contra els nostàlgics de la Gauche Divine, que afirmaven que la Barcelona franquista era més lliure i mésdiver. Per tant, que aparegui una nova fornada de decadentistes no només no ens ha d’impressionar, sinó que confirma que la nostra societat és tan barcelonina i tan catalana com sempre.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La narrativa del decadentisme actual, martellejada simultàniament des de Barcelona i des de Madrid, es basa en a) el contrast entre una Barcelona enfadada i hipernormativista enfront d’un Madrid abanderat de la “llibertat”, b) la paràlisi catalana derivada de la crisi interna de l’independentisme i c) factors purament endògens, sobretot la “cultura del no a tot” a nivell municipal i nacional.

Aquest relat té la virtut de ser transversal, perquè agermana socialistes, populars i exconvergents, amb el suport de la patronal, que tenen en comú l’odi compartit al colauisme i a l’independentisme. També sedueix una part dels comuns (la part més procliu al PSC) i una part de Junts (la part més convergent i més contrària a Ada Colau). Enfront d’aquesta “cultura del sí” hi hauria ERC, els comuns i la CUP, per bé que els dos primers són ben capaços de jugar a dues bandes i pactar amb el PSC o amb Junts quan les circumstàncies o l’aritmètica ho permeten.

La vacuna contra la decadència barcelonina i catalana seria, evidentment, el PSC, unionista, centrista i moderat, la gran arma per matar dos ocells d’un tret: l’ocellet del colauisme i l’ocellot de l’independentisme, l’un impedint la reactivació econòmica i l’altre posant en qüestió el marc constitucional i la manera de fer que ha permès l’Espanya radial, la megacapitalitat de Madrid i el drenatge de l’Espanya interior, que ara es plany perquè està vaciada.

Severs amb el poder local i complaents amb el poder central (el de debò), el PSC i les elits catalanes atribueixen el mal moment català al procés sobiranista, quan el Procés ja era, precisament, una resposta davant d’una decadència estructural, que no es pot explicar sense fer referència a les limitacions, l’espoli i l’hostilitat dels governs espanyols en les últimes dècades. (Per comprovar-ho, només cal visitar l’hemeroteca: repasseu de què ens queixàvem en els anys dels tripartits). Estem com estàvem, o pitjor, però només l’independentisme ha posat sobre la taula un projecte per capgirar la dinàmica decadentista, fent de Catalunya un país, en lloc d’un lobi de pa sucat amb oli. En fracassar la lluita per la sobirania, els problemes reapareixen, però qui es lamenta de la “decadència”, amb llàgrimes de cocodril, són els que van tombar el Procés per la via repressiva, i els seus còmplices.

En termes econòmics, el discurs decadentista és un simple camuflatge de l’ideari neoliberal, que si el 2007 ens va conduir a una crisi econòmica mai superada, ara se’ns apareix, a més, com un suïcidi col·lectiu per les conseqüències d’aquesta “cultura del sí a tot” sobre el medi ambient, a escala planetària.

Tot això no vol dir que els comuns i ERC hagin d’unir els seus destins, però sí que han d’entendre que enfront seu hi ha un bloc ideològic heterogeni però implacable, que treu el nas cada cop que la paraula decadència apareix de forma gens innocent en articles i discursos, en forma de profecia autocomplerta.

stats