La transició nacional des d'Occitània
El terç sud de França -deixant a part la Catalunya del Nord i el País Basc francès- constitueix una entitat cultural, social i econòmica, diversa però unitària, que té un nom: Occitània. Sí, Occitània és un país -o una nació-: dividit en 9 regions administratives franceses, 190.000 km i uns 15 milions de ciutadans, és el que conforma, conjuntament amb ciutats tan importants com Marselha, Tolosa, Bordèu i Montpelhièr, aquest país que s'endinsa Catalunya enllà (l'Aran) i en una petita part d'Itàlia (les Valadas Occitanas del Piemont). L'occità, llengua oficial a Catalunya, està en perill d'extinció. Però si bé la llengua no passa pel seu millor moment, la societat occitana en general és plenament conscient de la seva identitat diferenciada i, alhora, de la seva proximitat amb Catalunya.
Els occitans són els nostres veïns. Més: els nostres germans bessons, amb qui hem compartit història, cultura, guerres, relacions humanes i comercials. És impossible d'explicar la identitat i la cultura catalanes sense parlar d'Occitània. I a la inversa. Ens hem estimat i ens hem ajudat. També ens hem fet la guitza, en comptes d'adonar-nos que teníem un enemic en comú. De fet, compartim encara avui qüestions tan importants com un mateix medi -els Pirineus i la mediterrània occidental-, una mateixa problemàtica -el centralisme de les capitals dels estats- i una civilització cultural. Però, sobretot, Occitània és l'altra cara d'una moneda d'or que els economistes han anomenat Arc Mediterrani i que hauria d'esdevenir un dels centres logístics més importants del món. Estem condemnats a entendre'ns, doncs. Ens interessa per al futur. I ho hem fet sempre en el passat.
Però com viuen els occitans el procés català? Durant les dècades dels 80, 90 i 2000, Catalunya va esdevenir un referent per a la societat occitana. La recuperació de l'autonomia i de la llengua catalanes es va viure amb gran esperança. Si Catalunya tirava amb èxit del carro de la descentralització, França accediria a cedir competències. Polítics, intel·lectuals, empresaris, lingüistes... Tothom posava el cas català com a exemple.
La realitat és que avui tenim els occitans una mica desconcertats. No s'ho esperaven. Ningú no s'esperava el fracàs estrepitós de l'estat de les autonomies, que durant 30 anys s'havia posat d'exemple. I si el procés de transició nacional català els espanta perquè trenca de ple la seva línia argumental, les intoxicacions espanyolistes en els mitjans de comunicació francesos encara hi ajuden menys. Però el que ha acabat de deixar els occitans aclaparats són les informacions aparegudes en els mitjans de comunicació els darrers mesos, segons les quals el govern català hauria adoptat l'estratègia de millorar les relacions directes amb París, això és, l'estat francès. Vendre la imatge que ni Catalunya ni el seu projecte de transició nacional "no posaran mai en joc" França ni el territori francès. Visites i reunions del president de la Generalitat, actes del Diplocat a París per fer pedagogia del procés, missatges de germanor cultural franco-catalana, una suspensió del desenvolupament real de l'oficialitat de l'occità a Catalunya i un presumpte desinterès de la Generalitat envers l'Euroregió Pirineus-Mediterrània. Els occitans no se'n saben avenir. Per ells, que Catalunya pretengui negociar res amb França és ingenu i temerari. La història els dóna la raó: ¿pot ser que els catalans tinguem una mena de dèria recurrent de demanar la protecció de França cada 150-200 anys, com si no n'haguéssim sortit prou escaldats a cada pas? D'Espanya no en podem esperar res. Però deixem-ho clar: i de França? Encara menys.
