L’any 1998, Clint Hallam, un neozelandès que s’havia amputat la seva pròpia mà amb una motoserra, es va convertir en el primer home del món a rebre un trasplantament de mà, en un hospital de Lió, França. L’extremitat pertanyia a un jove motorista que havia mort en un accident de trànsit. La intervenció va ser un èxit mèdic sense precedents, però un fracàs humà amb molt mal final. Tres anys més tard, després de reiterades sol·licituds, se li va extirpar la mà trasplantada en una clínica de Londres. Li feia nosa, se’n sentia desvinculat mentalment.
Aquesta setmana l’Hospital de la Vall d’Hebron ha anunciat la realització del primer trasplantament de cara del món a partir d’una donant que havia sol·licitat l’eutanàsia. El fet de poder programar la donació va permetre unes condicions d’extracció òptimes i uns resultats més idonis. La receptora del trasplantament és la Carme, una dona que sembla disposada a seguir un camí diferent del de Clint Hallam. Les complicacions d’una picada d’insecte li havien desfigurat la cara i li dificultaven funcions tan bàsiques com menjar, parlar i fins i tot respirar. La seva vida, reclosa a casa, era molt precària.
Els òrgans que es trasplanten dins del cos i romanen amagats sota la pell acostumen a provocar menys impacte psicològic que els que queden exposats, els que es veuen i es toquen. En el cas de la Carme, és cert que li caldrà acompanyament per reaprendre a reconèixer-se i perquè els altres també la reconeguin; però, contràriament al que sovint es creu, per la tirania del culte al cos, una transformació facial no altera, per si sola, la identitat personal. La identitat profunda té a veure amb el caràcter, amb el que penses, el que sents i el que fas. Els trets que et defineixen són sobretot interiors, no tan sols estètics. Per això davant de dos bessons iguals, indistingibles per la cara, acabem identificant-los per la seva manera de ser.
El nou rostre de la Carme sembla cosa d’un miracle, però és el resultat dels avenços de la ciència i la tecnologia mèdica. Una filigrana quirúrgica possible gràcies al talent i la dedicació d’un centenar de professionals. Ells són els veritables artífexs d’aquesta proesa, que s’ha volgut fer pública. El que sobtava de la roda de premsa era la presència de la pacient al costat de l’equip mèdic, tractant-se d’un trasplantament en què és necessari preservar l’anonimat tant del donant com del receptor: malgrat que no es va donar cap dada de la donant que permetés identificar-la, els seus familiars podien identificar la receptora.
Malgrat el desig de la Carme de ser allà, i malgrat l’excepcionalitat del trasplantament, hauria estat més prudent evitar aquesta exposició pública. En tot cas, si aquesta història mereix un últim centre de gravetat no és la roda de premsa sinó el gest de la donant. Una dona que, davant d’una eutanàsia, va ser capaç de planificar la seva mort pensant en la vida dels altres. Va donar diversos òrgans, incloent-hi la cara, com si volgués dir a la mort que encara no ho tenia tot guanyat, i que continuaria vivint en altres cossos.
