10/02/2022

Triar malgrat Zuckerberg

3 min
Facebook

Mark Zuckerberg anunciava aquesta setmana que, en cas de no arribar a un acord amb Brussel·les en matèria de protecció de dades, hauria de deixar sense efecte aplicacions com Facebook o Instagram a Europa. La llavor de la polèmica rau en la sentència europea que impedeix l’enviament de dades personals dels usuaris d’aquestes xarxes fora de l’espai comunitari, mentre que el gegant tecnològic de Zuckerberg voldria fer-les servir també als Estats Units.

A l’espera de conèixer l’encaix que ben segur s’acabarà trobant per solucionar el desacord, em va semblar irònic que precisament aquesta fos una de les notícies més llegides i, sobretot, més comentades de tota la jornada en aquest mitjà. Prop de seixanta usuaris varen comentar l’article i encara foren molts més els que se sumaren a algunes de les posicions amb un tímid “m’agrada”. La ironia, però, no acaba aquí, perquè la majoria de les opinions sobre la notícia celebraven l’eventual desaparició de les esmentades xarxes, ja fos des del cinisme o l’humor o des d’una reflexió més acurada sobre l’impacte –sovint desfavorable– de les plataformes socials en tantes àrees de la nostra vida.

Vet aquí, doncs, la paradoxa: les persones crítiques amb l’exhibicionisme dos punt zero, amb l’intrusisme de les xarxes en els nostres mecanismes cerebrals i en els processos reflexius i conceptuals que ens condueixen a compartir arreu i ràpidament tot allò que pensem, empren unes vies de comunicació molt semblants a les que consideren prescindibles i pròpies del món virtual, i les empren amb l’objectiu de subratllar, justament, com les troben de prescindibles, aquestes vies de comunicació virtuals. És clar que és perfectament legítim que algú faci ús d’aquestes eines des del convenciment que, en cas de no tenir-les, la seva vida seria menys complicada o menys estressant, o amb la intuïció que, com a mínim, no lamentaria el nou buit socialitzador que se’n derivés, d’aquesta sobtada absència d’un públic invisible prou suggeridor i alhora prou irrellevant per convertir-lo en l’interlocutor ideal de tota mena d’ocurrències, exabruptes, cavil·lacions i palles mentals amb hashtags cridaners.

Em sembla molt comprensible que s’advoqui per la desaparició de les xarxes socials, però trobo força curiós que aquest reclam es vehiculi seguint les dinàmiques que les mateixes xarxes han imposat: algú podria pensar que el rebuig encès al modus operandi que s’ha instal·lat en les nostres rutines personals, laborals i socials hauria de traduir-se en un rebuig de facto al modus operandi en qüestió, però també és cert que la coherència no ha estat mai un dels grans valors inherents al món dos punt zero. Crida igualment l’atenció que hi hagi tantes persones que critiquin els efectes més negatius de Facebook i Instagram i que, com deia, afirmin preferir un món comunicativament més analògic —el món previ al narcisisme estètic, ideològic i existencial elevat a la màxima expressió i permanentment sotmès a la tirania de la validació d’uns avatars que, fora de les xarxes, segurament considerarien ben poc importants— a través d’un format tan semblant a les xarxes socials com són els debats dels comentaristes de diari.

Per damunt de tot, crec que és necessari recordar que l’existència d’eines com Facebook, Instagram o Twitter no són perjudicials en si mateixes, sinó que, talment com passa amb un revòlver carregat, només esdevenen perilloses o dramàtiques si se’n fa un mal ús. És inqüestionable que convivim amb la pressió, tàcita però insistent, de ser part d’aquesta maqueta del món real que constitueixen les plataformes, i, de fet, l’omnipresència d’Instagram, Twitter, Facebook i similars en la nostra quotidianitat té com a efecte lateral la marginació dels excèntrics que decideixen ignorar les eines que la modernitat posa al servei de la seva vida, de la seva feina, de la seva vanitat.

Aquestes persones, però, existeixen i posen de manifest que mantenir-se prou al marge del món virtual no és impossible: la seva negativa a tenir Instagram, Facebook o Twitter ens demostra que les imposicions dos punt zero són només aparents, i que és indiferent el que faci Zuckerberg, perquè, al final, és més interessant rebutjar una eina existent des de la convicció o els propis principis que esperar que l’eliminació externa d’aquesta eina ens alliberi a la força i ens faci sentir contents i alleugerits. Ningú, per entendre’ns, ens obliga a tenir xarxes, ni a compartir fotos, pensaments, opinions i vivències personals, ni tampoc a expressar públicament que la vida seria millor si Instagram i Facebook deixessin de tenir cap pes en les nostres vides, perquè, si volem, el seu paper pot passar a ser ben insignificant, pura elecció personal equiparable a la que exerceixen els qui decideixen comentar les notícies de diari o no comentar-les.

Laura Gost és escriptora