13/06/2021

Trinxera política

3 min
Trinxera política

Extremisme. El debat polític es radicalitza: sota les banderes de la plaça Colón de Madrid o amb una plantofada al president Emmanuel Macron, en campanya permanent. L’extrema dreta és cada cop més visible i no només pels altaveus mediàtics que amplifiquen cada declaració, cada imatge oportunista, les mentides de torn o les amenaces. Hi ha tota una altra dimensió violenta que, des de fa temps, ha sortit desacomplexadament de l’anonimat, convençuda que també ells tenen deures salvapàtries. Són els centenars de militars francesos retirats que van firmar una carta oberta advertint del perill de la “islamització” i de les “hordes” d’immigrants que amenacen el país; o els del xat dels militars espanyols disposats a “aniquilar 26 milions de persones”. Són els diversos casos d’infiltració de l’extrema dreta a l’exèrcit i a la policia que s’investiguen a Alemanya. I a Bèlgica ja fa tres setmanes que busquen un soldat, Jürgen Conings, desaparegut amb armament de l’exèrcit i amb la promesa de fer justícia pel seu compte. El país encara no entén com un soldat, que estava sota vigilància per les seves posicions extremistes, racistes i violentes (havia amenaçat figures públiques des de Facebook), seguia en actiu i amb accés a les armes.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Exclusió. Creixen els discursos excloents i la negació de l’adversari. Rosa Díez s’autodeclara representant d’una majoria que aglutina “la bona gent” d’Espanya en una manifestació que s’alça com un mur i reparteix carnets de traïdors. Ardor guerrer, armat amb la retòrica habitual. Com Eric Zemmour, ideòleg de l’extrema dreta francesa i predicador de la xenofòbia, que aplaudia la cleca a Macron perquè el president, finalment, havia estat “dessacralitzat” per rebre el que es mereixia.

No hi ha terme mitjà. De la frivolització de la política a la polarització social. De la banalització de la violència a la fortificació de les línies divisòries excloents.

Encara que, paradoxalment, molts moviments divisius, des dels armilles grogues fins als votants del Brexit, el que clamaven era, precisament, que se’ls tingués en compte. El problema ve quan aquesta confrontació es planteja com un món de blocs estancs que determinen la identitat dels qui són dins i els qui en queden fora. Només hi ha un nosaltres i unells.

Visibilitat. El mateix Emmanuel Macron, que va arribar al poder oferint-se com a alternativa a les ideologies clàssiques, també ha acabat anant a remolc de l’extrema dreta. Així han interpretat molts la seva llei “contra el separatisme”, que assenyala els qui “intenten imposar la llei d’un grup” en nom d’un Déu o amb ajuda exterior, i que ha estat titllada d’islamòfoba; o les declaracions d’alguns dels seus ministres carregant contra l’“islamoesquerranisme” (perdoneu el neologisme) que “corromp tota la societat” i amenaça els valors universals de la República. I, mentrestant, a pocs dies de les eleccions regionals i a menys d’un any per a les presidencials franceses, la política sembla haver entrat en un estat de descomposició; en una tensió permanent que eclipsa qualsevol debat d’idees.

Quin significat té avui el concepte de “cultura política”? L’exercici del poder viu supeditat a les estratègies electorals. Una mesura molt pobre i poc estable en aquest temps d’incerteses. L’extrema dreta necessita visibilitat. Sense els megàfons de la polèmica no haurien aconseguit la centralitat que tenen avui. La política de la confrontació els fa més forts.

Carme Colomina és periodista.

stats