12/08/2022

L’absurda idea de no fer complir la llei a Trump

5 min
El complex residencial de Donald Trump, Mar a Lago, a Palm Beach, Florida

Van caldre molts accidents, catàstrofes, errors de càlcul i equivocacions perquè Donald Trump arribés a la presidència dels Estats Units el 2016. James Comey, l’aleshores director de l’FBI, va cometre dos errors particularment importants. A Comey li preocupava massa l’opinió que tindrien els partidaris de Trump sobre la resolució de la investigació dels correus electrònics de Hillary Clinton.

Primer, el juliol del 2016, Comey es va saltar el protocol per comparèixer en una roda de premsa en la qual va criticar Clinton, tot i anunciar paral·lelament que no havia comès cap delicte. Suposadament, ho va fer perquè volia protegir la reputació de l’FBI de les inevitables acusacions de l’extrema dreta, segons les quals la investigació s’havia tancat per motius polítics.

Més tard, el 28 d’octubre, tot just uns dies abans dels comicis, Comey va tornar a infringir el protocol quan va afirmar al Congrés que s’havia reobert la investigació a Clinton arran d’uns correus trobats al portàtil de l’excongressista Anthony Weiner. En general, el departament de Justícia desaconsella que es formalitzin acusacions o es practiquin “diligències d’investigació de caràcter públic” abans d’unes eleccions si poden influir en els resultats electorals. Comey ho va ignorar perquè, de nou, temia que la dreta posés el crit al cel quan els mitjans informessin de la reobertura de la investigació.

“La possibilitat que s’organitzessin audiències de control encapçalades per republicans irritats per tal d’investigar un cas d’encobriment de l’FBI inquietava a tothom”, segons va informar el New Yorker. A les seves memòries, Comey reconeix que temia que amagar la nova etapa en què havia entrat la investigació –que al final va quedar en no res– pogués fer que es considerés Clinton –a qui Comey donava per guanyadora– una presidenta “il·legítima” (esclar que, d’altra banda, no es va sentir tan obligat a fer pública la investigació dels vincles de Trump amb Rússia).

Els esforços per evitar una allau de crítiques dels conservadors van esclatar als morros del mateix Comey. L’exdirector de l’FBI va ajudar Trump a arribar a la Casa Blanca, on l’expresident va provocar danys a l’estat de dret que es deixaran sentir durant generacions i va conduir el país a una situació en què figures destacades del Partit Republicà demanen l’abolició de l’FBI.

Aquest cas hauria de servir de lliçó sobre la inutilitat d’adaptar les decisions dels cossos de seguretat a les sensibilitats de les bases de Trump. Tot i això, aquesta setmana, després que l’FBI executés una ordre d’escorcoll de la finca de Trump a la costa, hi ha hagut persones intel·ligents que han qüestionat la conveniència de sotmetre l’expresident al normal funcionament de la llei per l’efecte que això tindrà en els seus admiradors més fervents.

Un grup de manifestants protestant al voltant de la residència de Donald Trump, escorcollada per l'FBI.

Andrew Yang, un dels fundadors d’un tercer partit nord-americà amb vocació centrista constituït recentment, ha publicat una piulada sobre els “milions de nord-americans que ho veuran com una persecució injusta”. Damon Linker, habitualment un dels pensadors de centre més assenyats, ha escrit: “Lluny de guarir les ferides cíviques del país, els esforços per castigar Trump només les faran més profundes”.

Tim Alberta, de The Atlantic, va afirmar sentir nàusees mentre veia les imatges de les perquisicions als mitjans. “El que hem de reconèixer –fins i tot els qui creiem que Trump ha comès delictes, en alguns casos flagrants, i ha de ser jutjat com dicta la llei– és que portar-lo a judici podria tenir algunes conseqüències espantoses”, va escriure.

En cert sentit, les paraules d’Alberta són òbviament certes: els trumpistes ja amenacen de mort el jutge que va signar l’ordre d’escorcoll i, segons sembla, es va haver d’anul·lar l’ofici del sàbat a la seva sinagoga pel risc que suposava per a la seguretat. A l’expresident li agrada fer ús de la seva capacitat de mobilitzar multituds exaltades, un dels elements que el fan tan perillós.

Això no obstant, ja sabem que no haver estat capaços de portar Trump davant de la justícia (per les suposades argúcies comptables de la seva empresa i una presumpta agressió sexual, per obstruir la investigació del fiscal especial Robert Mueller i convertir la presidència en una immunda operació de mercadeig d’influències, per mirar d’adjudicar-se fraudulentament unes eleccions i incitar a una insurrecció) ha tingut conseqüències desastroses.

El que ha fet més fort Trump no han estat pas els esforços per portar-lo davant la justícia, sinó la impunitat que alguns dels qui van entrar per la força al Capitoli van pensar erròniament que també se’ls aplicaria. La mística de Trump es basa en el seu desafiament de normes que obliguen tota la resta de la ciutadania. En part, segons diuen, està motivat per tornar-se a presentar a les eleccions presidencials perquè el càrrec el protegirà de ser jutjat. Si no volem que la presidència serveixi per blanquejar un reguitzell d’actes delictius, hauríem de permetre la imputació dels presidents i no acceptar cap norma dubtosa segons la qual no es pot encausar els expresidents.

Segons sembla, l’escorcoll de Mar-a-Lago té a veure amb documents confidencials que Trump no va lliurar al govern malgrat una citació. No cal dir que Trump i els seus seguidors, que bramaven “Tanqueu-la!” en referència a Clinton, no creuen que estigui malament que el departament de Justícia investigui un candidat a les eleccions presidencials per tractar il·lícitament material confidencial. El que creuen és que està malament que s’obri un procediment contra Trump, que estableix lligams amb els seus acòlits a través d’un sentiment compartit de greuge victimista.

La qüestió és quanta deferència hauríem de donar els altres a aquesta creença. No hi ha dubte que els seguidors més exaltats de Trump poden protagonitzar actes horripilants: molts van armats fins a les dents i parlen alegrement de guerra civil. Permetre que això determini el funcionament de la justícia és acceptar el veto d’uns insurrectes. L’extrema dreta amenaça constantment amb la violència si no obté el que vol. ¿Algú creu de debò que cedir al seu xantatge n’aplacarà l’agressivitat?

Va ser el mateix Trump qui va signar una llei que convertia la sostracció i la retenció de documents confidencials en un delicte penat amb fins a cinc anys de presó. Els qui opinen que aplicar aquesta norma a l’expresident seria socialment massa pertorbador haurien d’especificar quines lleis està obligat a complir i quines no, al seu parer. Els responsables de fer complir les nostres lleis, per la seva banda, haurien de tenir present que els brams dels partidaris de Trump tenen per objectiu intimidar-los i que la seva intimidació el va ajudar a assolir la presidència en un primer moment.

A Trump no se l’ha d’imputar per motius polítics, però tampoc no se l’ha de dispensar escudant-se en la política. L’única pregunta pertinent és si ha comès cap delicte, no quins delictes podrien perpetrar els seus devots si se li exigeixen responsabilitats.

Copyright The New York Times

Michelle Goldberg és periodista i escriptora