Trump, despotisme senil
L'agenda trumpiana de la setmana passada va incloure la repetició del que malauradament s'ha convertit en una imatge recurrent: la del secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, retent vassallatge al president dels EUA. Aquesta vegada l'escenari era el Despatx Oval, però el tema de la reunió tornava a ser el de sempre: la fixació de la despesa en armament dels estats membres de l'OTAN en un 5% del seu PIB, una obscenitat que només cerca complaure la voracitat de la indústria armamentística, de la qual Trump ha estat sempre defensor acèrrim. La conversa va incloure una mena d'excurs, una frase inconnexa i inacabada com moltes de Trump, sobre la necessitat de castigar Espanya amb represàlies per no haver acceptat l'increment de despesa armamentística: “Seria fàcil... Ja saps...”
L'endemà, Steve Bannon –guru ultradretà global, i un dels arquitectes del moviment MAGA– declarava a The Economist que Trump és “un instrument de la providència divina” i que treballen –conspiren– perquè pugui tenir un tercer mandat, malgrat que ho prohibeixi explícitament la Constitució americana en la seva vint-i-dosena esmena. "El necessitem", afirma Bannon. El fet és greu però no insòlit: els dèspotes, els tirans, arriben en algun moment a identificar-se amb la divinitat i en conseqüència a proclamar-se necessaris, imprescindibles, insubstituïbles. I eterns, naturalment. Trump té ara setanta-nou anys: si aconseguís encadenar un tercer mandat amb l'actual segon, en acabar-los en tindria vuitanta-sis. Si hi afegeix un quart mandat (per què no?), arribaria als noranta en el poder.
En el primer mandat, Trump no va aconseguir com ara allò que de veres desitja: que literalment tothom, des dels seus col·laboradors més propers fins als dirigents mundials, passant pels mercats de valors, la premsa i els poders globals, visquin pendents i temorosos de cadascun dels seus moviments. De cadascun dels seus capricis. "They kiss my ass": és aquesta, i no cap altra, la seva concepció del poder. Si Trump, en comptes de Maquiavel, hagués d'escriure El Príncep, el tractat de filosofia política quedaria amb tota probabilitat condensat en aquestes cinc paraules: "Que em besin el cul".
Erràtic, voluble, infantil en el sentit més irritant de la paraula. La comunitat internacional simplement no hauria d'acceptar viure sota els designis d'un home que dona mostres de senilitat semblants a les que ell criticava al seu adversari Joe Biden, però en el seu cas, tocades de volubilitat cesarista. Trump sovint diu i fa pallassades, però les seves pallassades es tradueixen en trencaments socials, daltabaixos econòmics, desplaçaments de poblacions o crims de guerra. A ell tant li és convertir l'ala est de la Casa Blanca en una discoteca de nou mil metres quadrats, com retratar-se en un vídeo llançant femta des d'un caça damunt els manifestants de les protestes "No kings", com atacar la Constitució o el Capitoli. Un dèspota és sempre una tragèdia per al poble que l'ha de sofrir; un dèspota global és una rèmora inassumible per a la humanitat.
