De Donald Trump ja tenim un diagnòstic bastant clar. La qüestió ara –suposant que Trump no aconsegueixi convertir-se en dictador vitalici– és: què ve després? L'imperi estatunidenc està perdent credibilitat en el món. I, per dins, mostra creixents dificultats per conviure amb si mateix.
Els Estats Units són un país gran i complex, ple de contrastos, amb una història breu però turbulenta. Si acceptem, com sembla raonable, que els seus dies van començar amb l'arribada dels pelegrins del Mayflower, el 1620, al lloc que van batejar com a Plymouth (actualment, Massachusetts), cal concloure que, des del principi, va ser una societat en guerra cultural. Els pelegrins –protestants puritans influïts pel calvinisme– fugien de l'opressió de les religions organitzades europees i aspiraven a crear una nació en contacte directe amb Déu. El fanatisme era la seva senya d'identitat.
Permetin-me que expliqui una anècdota personal. A principis d'aquest segle, la meva dona i jo vam fer un viatge pel sud dels EUA, per l'anomenat “cinturó bíblic”. En una carretera del comtat de Hopkins (Kentucky) vam veure un anunci graciós: Jesús i els seus deixebles brindaven en l'últim sopar amb te d'una marca coneguda. Hopkins és un comtat sec: com en molts altres, l'alcohol està completament prohibit des de fa més d'un segle. Ens va semblar que enteníem la broma del publicista. A l'hora de sopar (les 5 de la tarda), vam comentar l'anunci amb la propietària del restaurant. I li vam preguntar què pensava sobre el fet que Jesús, en aquella nit crucial per al cristianisme, hagués beneït el vi. La dona es va indignar: “M'estan dient que Jesucrist era alcohòlic? Mai a la vida he faltat a un ofici religiós, i sé amb seguretat que en aquell sopar es va beneir el te, encara que després algun escriba maliciós digués que va ser vi”. Pleguem veles. Inútil discutir.
L'anècdota val per il·lustrar dos trets característics del que sol anomenar-se “Amèrica profunda”: la religiositat i la ignorància.
Un desassossegant llibre recentment publicat per Capitán Swing, La resaca, de Jeff Sharlet –amb el subtítol Escenas de una guerra civil parsimoniosa–, ofereix algunes pistes sobre el conflicte intern dels Estats Units. En resum, és un conflicte entre la ciència i la fe, o entre els prejudicis i el progrés, o entre el nacionalisme i el cosmopolitisme.
La crisi industrial iniciada amb les deslocalitzacions, fa mig segle, ha accentuat la desconfiança del "poble ras i honrat" cap a les “elits”, i el menyspreu d'aquestes "elits" cap als “catets” que es consideren “poble ras i honrat”.
Donald Trump és un resultat de la guerra cultural entre les elits, generalment urbanes i els “catets” o “poble ras i honrat” (segons el punt de vista), encara que les diferències entre tots dos bàndols no siguin tan simples.
Trump és ric, i el puritanisme estatunidenc, amb trets marcadament calvinistes, creu en la predestinació, i, per tant, en el fet que Déu beneeix els seus amb diners. Trump és profundament impiu, com el rei David, gran triat de Déu. Trump és masclista i racista i diu en veu alta el mateix que es diu en moltes llars i bars estatunidencs. Trump és el que al “poble ras” (o els "catets", com vulguin) li agradaria ser.
Costarà convèncer el gruix del seu electorat que Trump, a més, ja ha recorregut bona part del camí cap a la demència. Perquè aquests votants pateixen també una notable paranoia col·lectiva: senten que els negres, les feministes, els immigrants i els estrangers en general els han robat “el seu” país, el que els van ensenyar a l'escola amb l'oració i l'himne, el que Déu va triar com a predilecte.
En el seu moment, gairebé ningú va ser capaç d'endevinar que l'arribada a la presidència de Barack Obama (un negre cosmopolita, el segon nom del qual és Hussein, criat a Indonèsia, un país musulmà) havia d'accelerar l'eterna guerra cultural. Però va anar així. Obama, sense voler-ho, va fer que molts blancs cristians se sentissin “víctimes” del racisme. La resposta d'aquestes “víctimes” va ser Donald Trump.
En el comtat abstemi de Hopkins, sobre el qual parlàvem abans, Trump va obtenir en les últimes eleccions el 75% dels vots. Segons la premsa local, la qüestió de les races va ser determinant en la campanya. El 92% de la població de Hopkins és blanca.
El futur de l'imperi estatunidenc no depèn tant de l'auge de la Xina com de l'evolució de la seva “guerra civil parsimoniosa”.
