Al seu estudi sobre la llengua del Tercer Reich, Kemplerer remarca la idea que lluitar “com un fanàtic” era un títol que un militant del partit nacionalsocialista o un soldat de la Wehrmacht podia ostentar amb honor, una suma de tensió de l’ànima, de voluntat, de lluita incondicional sense cap intenció de rendir-se a l’enemic. Que l’educació física era un preparatiu per a la guerra, perquè els èxits físics eren tant o més importants que els assoliments intel·lectuals. I que sense el jueu obscur no hauria existit l’ari lluminós.
No és gaire diferent de com sona un secretari de Defensa dels Estats Units que anuncia que s’han acabat les barbes i els cabells llargs, que ja té un tip de soldats grassos i generals amb panxa perquè donen mala imatge i això és “completament inacceptable”, que ja pot anar presentant la dimissió l’oficial que no accepti aquest nou “ethos guerrer” agressiu, destinat a “fer neteja” de “la porqueria ideològica tòxica de la justícia social que havia infectat el departament de Defensa” i acabar amb “dècades de decadència” promogudes per “polítics insensats i imprudents” que havien convertit l’exèrcit en una força woke.
Un discurs als militars (i al món) pronunciat com a teloner d’un president que diu als generals que “hauríem de fer servir algunes d’aquestes ciutats perilloses (les governades pels demòcrates) com a camps d’entrenament per a la Guàrdia Nacional”. No és una deriva autoritària, sinó la política d’un govern que s’està convertint en un règim.
