Trump: la por i l'amnèsia

Hi ha un mem que corre per internet: dos cotxes es creuen en una carretera i els conductors es miren amb la boca oberta, sorpresos. Sobre un cotxe hi posa: “Els meus avis emigrant d’Europa per fugir de la pobresa i el feixisme”. Sobre l’altre: “Jo emigrant cap a Europa per fugir de la pobresa i el feixisme”.

No vaig marxar del meu país per culpa de Trump. No exactament. Me’n vaig anar perquè estava esgotada de viure sempre al límit, malgrat tenir estudis de postgrau i una feina en una organització reconeguda de Nova York. Farta d’haver de calcular si els meus fills estaven prou malalts per pagar la visita al metge o si valia més esperar uns dies i esperar que passés. Farta de viure en un país on l’estabilitat és un luxe i la sanitat una aposta.

Vist des d’aquí, des de l’altra banda de l’Atlàntic, tot agafa una forma més nítida. Als Estats Units, el trumpisme pot semblar un estil polític, un culte a la personalitat, una mà dura en temps d’inseguretat social i econòmica. Històricament, a algunes persones això els ha resultat reconfortant. Però des d’aquí, on encara planen les ombres del feixisme sobre les generacions més grans, tot això sona més aviat com una alarma que ningú no vol escoltar.

La memòria de la dictadura –plena d’incredulitat, d’alertes i de dol– ressona molt més fort del que m’hauria imaginat. No només la noto com una estatunidenca que viu fora del seu país, sinó també com a neta d’un home per a qui la resistència era una part essencial de la seva feina. Entre 1937 i 1939, el meu avi –que va fugir de la dictadura a Cuba– publicava cada dia una vinyeta política en un diari en castellà, favorable a la República espanyola, La Voz, amb seu a Nova York. Quan el feixisme va començar a guanyar terreny a Europa, l’home va creure que no podia quedar-se de braços plegats: va allistar-se a l’exèrcit estatunidenc per combatre’l directament. Va reconèixer el feixisme quan el va veure i va decidir plantar-hi cara. No perquè fos una postura còmoda o rendible, sinó perquè sabia perfectament què estava en joc. Aquí, a Catalunya, em sento més a prop d’ell que mai.

Els últims mesos, als EUA, han aparegut informacions de policies d’immigració encaputxats i de paisà –agents d’un cos federal conegut com a ICE– que, des de furgonetes sense distintius, segresten persones del carrer, dels jutjats, de casa seva, dels seus cotxes. A Califòrnia, Massachusetts, Alabama, Arizona, Virgínia, Washington, Texas, Colorado, Connecticut... Sense explicacions. Sense garanties legals. Simplement, persones desaparegudes. Els manifestants omplen els carrers de Los Angeles i el president hi desplega milers de membres de la Guàrdia Nacional, en un desafiament clar a la sobirania de l’estat de Califòrnia. L'FBI redueix i emmanilla un senador demòcrata per preguntar sobre tot això. A l’estat espanyol, això no sembla una política llunyana o abstracta. Això sona a història. A història recent. Aquestes tàctiques tenen un objectiu clar: infondre por, silenciar, deixar clar que ningú no està fora de perill.

Viure a Catalunya m’ha ensenyat que la memòria col·lectiva és una responsabilitat ciutadana. Que la democràcia no és només votar. És també recordar què pot passar amb les persones més vulnerables.

El trumpisme no sembla una excepció, sinó un mirall, una conseqüència. Un reflex d’haver oblidat la nostra pròpia història estatunidenca: les lluites pels drets civils i laborals, la nostra complicitat amb règims autoritaris a fora i l’erosió lenta però constant de les normes democràtiques a dins de casa. El sistema no es va trencar amb Trump, simplement es va desemmascarar.

Els EUA poden ser moltes coses, però tenen una habilitat especialment aguda: l’amnèsia col·lectiva. I ara crec que la memòria és una forma de resistència. Ens ajuda a reconèixer patrons. Ens recorda quan cal aixecar-se, en lloc d’esperar que les coses passin soles. Per això, quan els catalans em pregunten: “Però què creuen que estan fent, els americans?”, no tinc una resposta senzilla. Però sé per què ho pregunten. Perquè recorden.