Al túnel del temps
Enmig de l’enorme bullit generat per la mort del papa Francesc, Pedro Sánchez n'ha fet una de les seves. En plena onada de reconeixement d’un sant pare que semblava anar contra corrent, el president del govern s’ha esborrat de les cerimònies de l’enterrament. La delegació espanyola l'encapçalarà el rei Felip VI com a cap d’estat que, lliure de responsabilitats executives, té bona part de la seva feina en funcions institucionals de representació, des de la presumpta neutralitat ideològica del seu càrrec.
Amb aquest gest, Pedro Sánchez se situa al marge del corrent d'exaltació que vivim aquests dies, coherent amb el principi de laïcitat que la majoria de partits democràtics subscriuen i que forma part de les bases ideològiques del partit socialista. Tot dol és personal i intransferible. El mateix Sánchez va proposar que el líder del PP, Núñez Feijóo, formés part de la delegació, i és allà en representació d’un partit que sempre s’ha situat en el marc de l’Espanya catòlica i de cert supremacisme clerical. És a dir, cadascú ha assumit el seu lloc i el seu paper.
Tanmateix, aquest diumenge al Vaticà no s’hi va només per cortesia, sinó també, en alguns casos, per interessos indissimulables. I per a qui en vulgui una prova hi ha el desplaçament gens innocent de Donald Trump, una persona que no es distingeix pas per la seva passió religiosa, i la presència del qual té tots els elements d’una advertència cap als cardenals que s’han de posar a la tasca de nomenar successor.
De fet, el procediment a seguir és ben particular: 133 cardenals d’edat més aviat provecta, malgrat que queden fora els de més de 80 anys, decidiran el futur immediat de l’Església catòlica. El cardenal ho és per a tota la vida i, per tant, aquest grup d’elegits a dit configura una elit prou especial en què les pulsions conservadores són inevitables. La por que alguna porta s’obri massa, en un espai tan tancat, és gran. De fet, el papa Francesc no va tenir marge per fer realitat les innovacions que les seves paraules semblaven insinuar.
Tota votació tendeix a dividir els electors en dos blocs. Convencionalment en diem conservadors i progressistes, en aquest cas el segon adjectiu pot ser exagerat. En un moment en què el Vaticà és punt d’atenció especialment en el món occidental, costa d’entendre l’entusiasme que molta gent desplega, quan després de la celebrada gestió del papa Francesc no s’ha avançat un pas en el reconeixement de les dones. I s’assumeix amb tota naturalitat una cúpula dirigent on no hi ha ni hi pot haver una senyora, perquè a l’Església catòlica les dones no tenen els drets que tenen els homes. Aquesta crueltat amb dos mil anys d’existència està perfectament normalitzada. No he sentit cap dels que ploren pel Papa que se’n queixi. ¿No sortiran mai d’aquest túnel del temps?
