Per què Twitter no és una àgora
Hi ha metàfores perverses. Quan Elon Musk diu que Twitter és “una plaça pública digital” no només exhibeix greus llacunes culturals: ens tracta d’imbècils a tots. I no és estrany: veure’l uns segons fent ballarugues com si la satisfacció de sentir-se tan llest no el deixés estar quiet, resulta tan inquietant, mostra tan cruament l’esperpent del credo neoliberal, que només un imbècil el pot tenir de referent. És com si Jeff Bezos ens digués que Amazon és la versió digital d’un mercat municipal o un carrer comercial. L’analogia resulta sagnant perquè l’efecte d’Amazon és, precisament, desertitzar els mercats i carrers comercials; arruïnar petits negocis que permetien viure a un munt de famílies i fer-ne un sol negoci perquè un únic home es faci ultraric. Però, sobretot, perquè el petit comerç crea vincles, fa comunitat, mentre que esperar en pijama que el desgraciat de torn arribi amb el paquet d’Amazon fa el contrari: aïlla en un narcisisme insolidari. Igualment, Twitter no només no és una plaça pública sinó que, quan manté teclejant al sofà de casa persones que haurien de ser-hi i parlar entre elles, els està privant d’adquirir, i exercir, la condició de ciutadans.
Una plaça pública no pot ser mai digital pels mateixos motius que una comunitat no pot ser mai global. L’han de formar persones que no només es coneixen i es respecten sinó que comparteixen un territori, uns valors i, sobretot, un compromís actiu amb el seu bé comú. Tot el que ens socialitza globalment també ens dessocialitza localment i ens afebleix com a comunitat. No estem dotats per ser solidaris, en abstracte, amb qualsevol humà. Ho solem ser amb els que veiem com a iguals, mentre ignorem, rebutgem o temem els que ens semblen estranys. L’immens greuge comparatiu que exhibim en la manera com tractem els refugiats ucraïnesos i sirians, víctimes sovint dels mateixos míssils, n’és una petita mostra. Esdevenim comunitat gestionant en el diàleg cara a cara la convivència i la supervivència. Una opinió sense acció, coherència i compromís acaba sovint en una exhibició del propi ego moguda per baixes passions que empenyen a l’insult i el menyspreu. En una àgora física, rere cada intervenció, hi ha una identitat, una trajectòria i un honor que es volen preservar. Algú que potser coneix i estima els nostres fills, amb qui hem patit i superat crisis colze a colze. A la digital, no hi ha identitat, ni honor, ni compromís, hi ha individus aïllats i avorrits que competeixen per obtenir una mica d’atenció.
La democràcia va néixer a l’àgora d’una polis grega, i està morint en això que Musk anomena, mentre saltironeja, digital town square. Podem centrar el debat en com cal restringir la llibertat d’expressió a Twitter perquè deixi d’empoderar els enemics de la democràcia. I és probable que, fent-ho, alentim i esmussem la seva eficàcia destructiva. Però no serà pas piulant pel mòbil -amb més o menys límits- que frenarem l’avanç de la barbàrie autoritària, sinó tornant a les àgores de cada comunitat: refent l’intricat i esfilagarsat teixit de la societat civil.
