L’última graduació
Un dia arriba la graduació universitària de la teva filla petita i fas balanç. Recordes que va néixer quan tu en tenies 40 i allò et va rejovenir, però que a mesura que han anat passant els anys t’ha anat fent sentir gran, perquè en les dues dècades de viure junts i a part sota el mateix sostre (que sempre hi ha un temps per a cada cosa) ha complert a la perfecció l’encàrrec no escrit de fer entrar fins a la cuina de casa els versos de Dylan “Veniu pares i assenyats de tot arreu. No critiqueu, abans mireu si porteu una bena als ulls. Els vostres fills i filles ja parlen diferent... perquè els temps estan canviant”.
Ja ho crec que parlen diferent, i no ho dic per l’ús random de la paraula random, sinó perquè cada dia han deixat clar on és la línia vermella del respecte a les diversitats, de la plena consciència de ser dones que no toleren cap més menysteniment i d’un ressentiment generacional d’intensitat variable per l’estat del planeta.
Sempre hi ha hagut algú que s’ha interposat en la nostra relació. De manera que, anys enrere, més que discutir-me amb ella m’estava discutint, de fet, amb el seu smartphone, estri capaç de provocar canvis d’humor en zero coma i responsable d’opinions i comportaments basats en estímuls emocionals amb un context molt prim, que m’han ensenyat per la via pràctica la diferència entre informació i coneixement.
Que cadascú completi, a partir de la seva experiència, aquest retrat dels que amb vint-i-pocs han arribat al cap del carrer. Forts i fràgils alhora, generosos i inconscients dels seus privilegis simultàniament, demanen valors i refusen de manera innegociable els inconvenients de la vida amb els que nosaltres ja hem pactat. Sota la capa del pessimisme pel futur amb què els hem bloquejat hi ha un clam que no volem escoltar: “Deixeu el vostre vell camí, ja no serveix, no sentiu aquest vent que trenca els vidres i fa trontollar les parets? És que els temps estan canviant”.
