Contenir la crisi habitacional

El repte és que el debat amb motiu dels APROP es transformi en una reflexió com més àmplia millor

VANESA VALIÑO / JOSEP MARIA MONTANER
VANESA VALIÑO / JOSEP MARIA MONTANER Politòloga i assessora d'habitatge a l'Ajuntament de Barcelona / Arquitecte i exregidor d'Habitatge

La construcció a Barcelona del primer edifici públic d’allotjaments que reutilitza contenidors marítims ha generat un debat que val la pena aprofitar. Més enllà de les crítiques malintencionades, el cert és que les imatges de l’obra en curs, amb la seva rapidesa i contundència, no deixen a ningú indiferent, sobretot si no s’acompanyen de la imatge final del projecte, amb els recobriments de les façanes.

Afortunadament, les claus per resoldre molts dels neguits les podem trobar observant models similars del nostre entorn. Així, en relació a l’ús de mòduls metàl·lics, les experiències de ciutats com Amsterdam, Viena i Berlín mostren que el grau de confort i estalvi energètic d’aquests immobles no té res a envejar al dels que estan fets amb estructures convencionals de maó, formigó o acer.

Sense ser pisos de luxe, els allotjaments projectats a Barcelona tenen previst assolir la màxima qualificació energètica; disposen d’un sistema de climatització radiant a través del terra de cada forjat que garanteix bones temperatures durant tot l’any; i, a diferència de tantes escales de Ciutat Vella, tindran ascensor.

Davant l’emergència climàtica, utilitzar tècniques constructives basades en el reciclatge és vital

Davant el repte que suposa l’emergència climàtica, utilitzar tècniques constructives basades en el reciclatge és vital. La generalització a Europa, els Estats Units, el Canadà i el Japó d’aquests sistemes constructius s’explica per l’estalvi econòmic: el cost és inferior al que suposa un edifici d’estructura de formigó armat; i, sobretot, per l’estalvi de temps, entre 3 i 6 mesos d’obres, quan la construcció tradicional requereix, com a mínim, dos anys.

És per això que Barcelona, aprenent de les millors experiències del nostre entorn, ha engegat un sistema propi d’habitatge industrialitzat, els APROP, que tenen com a objectiu oferir allotjaments temporals a diferents col·lectius, com els joves que no poden pagar un pis de mercat i les persones en situació d’emergència habitacional, aprofitant solars desocupats i buits urbans.
Els països capdavanters en polítiques d’habitatge ens porten molts anys i molts milions d’euros d’avantatge. Per això els APROP formen part de l’ambiciós Pla pel Dret a l’Habitatge (2016-2025) que, inspirat en les millors pràctiques, integra altres projectes innovadors com el cohabitatge; l’obligació de destinar el 30% de totes les noves promocions i grans rehabilitacions a habitatge protegit; la disciplina d’habitatge per sancionar usos antisocials com els pisos buits dels bancs, el mal ús del parc protegit o l’assetjament immobiliari; i també la creació d’una unitat antidesnonaments. Tot això alhora que es promou la construcció de més de 4.000 habitatges nous; se’n compren centenars al mercat quan les seves condicions ho justifiquen; i es posa èmfasi en la rehabilitació, especialment dels barris i edificis més necessitats.

A ningú se li escapa, però, que la magnitud de la problemàtica requereix moltes dosis d’enginy i valentia política, i del màxim de recursos per part de totes les administracions. El govern central és el que podria acabar amb els lloguers abusius i penalitzar fiscalment les inversions especulatives que castiguen els nostres barris. La Generalitat, per la seva banda, podria estendre la mesura del 30% a tots els municipis que ho sol·licitin i podria impedir la privatització de l’habitatge protegit. Com les illes de vianants i les superilles en el seu moment, i tantes altres propostes innovadores que ja formen part de l’ADN de la ciutat, els APROP han generat una polèmica interessant. De fet, qualsevol política que vulgui estar a l’altura de la profunda crisi ambiental i habitacional que patim ens obliga a repensar les maneres de viure i habitar, a un canvi de mentalitat imprescindible que, inevitablement, genera resistències.

El repte, doncs, és que el debat amb motiu dels APROP es transformi en una reflexió com més àmplia millor sobre l’abast de l’emergència habitacional i les polítiques per contenir-la. I més enllà de la polèmica, que sempre és benvinguda quan es fa amb profunditat i arguments, i no amb simplificacions, tòpics i prejudicis, que el primer APROP s’aixequi, s’acabi i s’habiti és una molt bona notícia: demostra que és possible, que se’n poden fer més i dona esperances que hi ha alternatives i solucions al greu problema de l’habitatge.

Més continguts de