En menys d’una setmana, dues menors, d’11 i 14 anys, han mort a Barcelona atropellades per un autobús, l’un urbà i l’altre interurbà. Mentre esperem a saber les causes d’aquesta desgraciada coincidència en el temps (els vianants també es distreuen fatalment) és pertinent remarcar-la i deixar constància que la velocitat a què circulen els autobusos a Barcelona fa patir tot sovint.
Fa patir veure la velocitat a la qual s’acosten a la parada o passen, amb el semàfor en verd, per un pas de vianants amb els retrovisors a l’altura de la vorera, creant la sensació que si el vianant no s’aparta li volarà el cap.
Fa patir veure’ls circular desbordant l’amplada d’uns carrils de circulació en què ja no caben, perquè, amb els anys, els espais s’han anat fent més estrets en aquells carrers on s’ha fet passar un carril bici. Si, a sobre, resulta que hi ha tota una gamma de turismes cada vegada més amples, el resultat és que tenim tot de vehicles competint pel mateix espai a velocitats considerables, en què la desviació d’uns pocs centímetres en les trajectòries pot ser fatal. Veure com sembla que se’t tira a sobre un autobús que està canviant de carril per poder girar fa basarda. Dins dels autobusos, l’experiència vertiginosa dels viatgers no és pas gaire més segura.
Ignoro fins a quin punt els conductors estan pressionats per millorar la mitjana de velocitat del servei, o és que acaben sent víctimes del neguit de sortejar taxis aturats, furgonetes de repartiment i motociclistes no menys vertiginosos. Però la pacificació del trànsit no és cosa només de radars i multes, sinó de tothom, sobretot d’aquells que presten un servei públic municipal.
