09/12/2022

La venjança d’Annie Ernaux

4 min
Annie Ernaux durant l'acceptació del premi Nobel de literatura a Estocolm.

El Nobel de literatura d’enguany m’ha fet molt feliç. No perquè conegués Annie Ernaux, sinó perquè me l’ha descobert. Cada any, quan s’anuncia el premi, faig cap a la llibreria a demanar alguna obra del guanyador, i ja feia força temps que cap autor no em feia ni fred ni calor. Amb Ernaux va ser amor a primera vista. Vaig endur-me una de les traduccions al català que Valèria Gaillard ha fet per a Angle Editorial, i en pocs mesos les he comprat i llegit totes. Convertit en groupie, tenia moltes ganes d’escoltar el discurs d’acceptació davant del rei de Suècia que havia de pronunciar dijous. El titular que Jordi Nopca va escollir per a la notícia de l’ARA feia així: “Escric per venjar el meu sexe i la classe social d’on vinc”.

La idea d’escriure per venjar-se pot semblar estranya de primeres. Ernaux no ha fet un recull de veritats que destapin injustícies i escàndols que el gran públic desconeixia, sinó novel·les sobre la seva vida, reconeguda com una de les grans veus d’això que ara tots anomenem autoficció. Però la seva vida és del tot convencional, la típica història d’una noia de pagès de la perifèria francesa que accedeix a la petita burgesia surfejant l’onada de progrés de la segona meitat del segle XX. Tampoc la prosa d’Ernaux, que ella mateixa defineix com a “plana”, fa grans denúncies ni clava clatellots sonors. Gairebé es podria dir que l’única cosa de la qual es venja Ernaux és de la seva pròpia mediocritat.

És justament així que les paraules d’Ernaux revelen la revolució de l’escriptura en la modernitat. Conservador com és, el sentit comú ens porta a pensar que l’escriptura funciona descobrint un aspecte de la realitat i expressant-lo de la forma més precisa possible, com si fóssim científics catalogant espècies. Però fa poc més de dos-cents anys, entre els revolucionaris francesos i els poetes romàntics alemanys, per Europa es va començar a estendre la idea que l’escriptura no consisteix a desvelar les veritats que ja existeixen “allà fora” i ens estan esperant, sinó a crear-ne de noves.

La modernitat són poetes, artistes, filòsofs i tota la colla descobrint que, si ens inventem una nova forma de descriure-les, moltes coses que la tradició havia considerat inferiors, absurdes o menyspreables es poden presentar sota una llum favorable. Més que imitar la naturalesa o interpretar textos sagrats, apareix la possibilitat que qualsevol escrigui sobre el que vulgui amb les seves pròpies paraules. I no té aturador: si la religió protegia un grapat de valors i identitats i els canvis anaven molt a poc a poc, la cultura secular es demostra capaç d’incloure’n molts més i a molta més velocitat. Només cal algú capaç d’exposar-los amb prou gràcia.

Per això la revolta es viu com una venjança. Amb l’esclat de l’humanisme es veu que el que s’havia venut com a jerarquies màgicament independents dels éssers humans, en realitat eren discursos del tot terrenals que uns pocs feien servir per manar i justificar el que els convenia. I si els llibres no els redacten déus, sinó persones, hi ha hagut una enganyifa dels de dalt. Escriure deixa de ser un concurs per caure en gràcia a la mirada del Gran Altre, i es converteix en reivindicar-te a tu i els teus davant de la mirada d’altres igual de petits que tu.

No cal dir que hi ha un efecte bumerang, perquè la modernitat també descobreix que l’escriptura es pot fer servir per inventar noves formes de presentar com a dolentes coses que ningú havia pensat que tinguessin cap inconvenient. Al costat de moltes utopies liberals, fraternals i igualitàries, també s’imaginen noves possibilitats del llenguatge per deshumanitzar i justificar formes de crueltat i dominació. La venjança genera contravenjances i la cursa d’armes culturals ha fet molt de bé, però també molt de mal.

No podem saber qui guanyarà al final, si és que hi ha final, però el Nobel de literatura defensa la idea que si la humanitat continua escrivint, ens en sortirem. Si un individu sense cap altra ajuda que les paraules pot fer caure els vells mites i propagar noves maneres de mirar el món, vol dir que la cultura té un poder i una lògica pròpia que no es poden reduir al poder de les armes ni dels diners.

I jo diria que al final d’Els anys, el meu llibre preferit d’Ernaux, ens fa veure que aquest poder és en última instància democràtic i igualitari. La novel·la acaba igual que comença: amb la narradora enumerant imatges de la seva vida, fent anar la prosa elegantíssimament plana que al llarg del llibre hem après a adorar. Aquest cop, però, el verb salvar les precedeix, com volent dir que, en comptes de substituir una jerarquia mesquina per una altra, la novel·lista ha fet més gran el cercle de coses que som capaços de reconèixer com a dignes d’admiració i cura. És el poder màgic dels grans escriptors, que poden transformar una venjança individual en una victòria col·lectiva.

Joan Burdeus és crític cultural
stats