Verí, nosa, llengua

VERÍ. Els lingüistes tenen el dret i el deure d’opinar sobre la situació del català. Ells, a diferència dels polítics, no han de dir el que la gent vol sentir, ni caure en falsos tremendismes ni en eufòries infantils. El seu diagnòstic ens ajuda a comprendre quina és la situació d’un idioma que, per primer cop en molts segles, es troba en una situació de minorització i retrocés dins del seu propi territori. Ara bé; la política lingüística, com el seu nom indica, és un afer polític i no científic. La gestió s’ha de fer a peu de carrer i no a les acadèmies. I els carrers de Catalunya són plens de persones, iguals en drets i deures, però que tenen amb el català una relació desigual. És amb aquesta gent, i per aquesta gent, que cal afrontar la qüestió, si no volem que esdevingui un verí per a la cohesió nacional. Estic convençut que només la sobirania ens permetrà afrontar de manera serena i completa el nostre futur règim lingüístic. I per assolir la sobirania cal la majoria democràtica. No l’aconseguirem dient a molts dels nostres conciutadans que els seus pares i avis van ser colonitzadors involuntaris.

NOSA. El català ha esdevingut, per a molts, una nosa política. Els uns voldrien que desaparegués amb la mateixa naturalitat amb què ho han fet les altres llengües europees sense protecció estatal. Però també hi ha qui veu en la llengua pròpia una dificultat afegida per als anhels d’independència. És cert que molts independentistes són castellanoparlants plenament identificats amb el país, i fins i tot emprenyats amb Espanya, que arrufen el nas quan imaginen un estat català amb polítiques lingüístiques maximalistes. El manifest Koiné, degudament potinejat i manipulat pels enemics de la llengua (els mateixos que callen cada cop que el català és agredit i minoritzat), els ha donat arguments, tant als uns com als altres. Però no podem permetre que el català sigui una nosa. Ha de ser un actiu, un motiu d’orgull.

LLENGUA. És important que els partits que s’autodenominen catalanistes es posin d’acord en un diagnòstic i un objectiu. El català recula i volem que avanci. ¿Hi estem tots d’acord? Entesos. Perquè avanci, el català ha de ser necessari i atractiu. Això vol dir lleis, i vol dir diners que compensin la dictadura del mercat; vol dir un estatus legal com el que el castellà té a Espanya; vol dir gestionar l’espai radioelèctric, vol dir fortes inversions en cultura i educació. Sí, sí, inversions. No és casual que el català tingui bona salut a la ràdio i no a la tele, al teatre i no al cinema. ¡És una qüestió d’indústria i de mercat, i no pas de talent! ¿Estem disposats a revertir aquesta situació? Doncs això -desenganyeu-vos- reclama un estat propi. Ara bé: per fer tot això, ¿cal que el castellà deixi de ser oficial?, ¿cal que els castellanoparlants vegin retallats els seus drets lingüístics? Jo estic convençut que no. I si no n’estigués convençut, faria que me’n convencessin, perquè un projecte concebut contra la realitat tangible del país no té cap possibilitat d’èxit.