Publicitat
Publicitat

La veritable frontera

Nuestro pueblo está condenado a que, con monarquía o con república, en paz o en guerra, bajo un régimen unitario o asimilista o bajo un régimen autonómico, la cuestión catalana perdure como un manantial de perturbaciones ” (Manuel Azaña, 1940)

FAMÍLIA. El que ens arriba d’Espanya és un crit enfurismat, però en realitat la cridòria amaga un plany. Ja podem anar fent caricatures del comportament neocolonial del govern de Madrid, del seu comportament possessiu, d’una nova crisi del 98: no, Espanya no veu Catalunya com una colònia, la veu com una part del seu propi cos. Això en part és bo, perquè implica una certa identificació, i en part és dolent, perquè dificulta l’acceptació de la diferència; per això som on som. Després hi ha les fòbies i les antipaties, de llarguíssima tradició; també hi ha els condicionants econòmics, que en el cas de Catalunya i Espanya són molt rellevants; però en conjunt no som davant d’una hostilitat com la que es professa al veí o a l’estrany, sinó d’una altra, de tipus més familiar, la que es dirigeix al fill esgarriat o al germà que no vol compartir el destí de la seva mateixa sang. Els sobiranistes, a Espanya, no són vistos com a estrangers sinó com a espanyols que volen deixar de ser-ho, i això provoca el despit, l’orgull ferit.

IL·LUSOS. Per això es pot afirmar, com ho fa David González, que Catalunya encara no ha guanyat però Espanya ja ha perdut. És possible que la independència no es consumi en aquesta partida, que l’Estat demostri que té la força necessària per impedir la segregació d’una part del seu territori. I això potser serà una demostració d’eficàcia jurídica i policial. Però la idea d’Espanya, la d’Ortega i la d’Azaña i la de tants altres, que es basa en la unitat de destí, haurà rebut un cop decisiu. La repressió contra el govern català no invisibilitza la diferència catalana, sinó que la ressalta. A Espanya li caldrà assumir de nou que Catalunya ja no és una part de l’essència nacional, sinó un organisme incorporat, fent palès el fracàs de 300 anys d’uniformisme. No és possible fer marxa enrere: els que esperen tornar a posar el marcador a l’any 2006 són uns il·lusos. S’instal·larà una frontera mental que potser serà més fonda i més difícil de franquejar que una duana física.

GESTIÓ. Acabar amb aquest sentimentalisme, traslladar el conflicte als àmbits més propis de la política -és a dir, gestió de la sobirania, el poder i els recursos del territori-, hauria de ser una prioritat. Les fronteres polítiques, dins de la Unió Europea, són permeables, poden ser nodes de comunicació i no pas murs de separació. En canvi, les fronteres mentals són nocives, difícils d’enderrocar, i resulten antinaturals entre dues societats que, com la catalana i l’espanyola, porten segles intercanviant gent, productes i cultures. Hem de lluitar contra aquesta frontera mental i no veig millor manera que l’establiment d’una relació d’igual a igual que transformi les rivalitats atàviques i els drames de família en contenciosos polítics acotats, abordables des d’una taula de negociació. El contrari és resignar-se a una Espanya teòricament unida però permanentment angoixada per aquest manantial de perturbaciones de què parlava Manuel Azaña poc abans de morir.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT