12/02/2021

Sense veritat no hi ha democràcia

5 min
Les portes del Capitoli, a Washington, el passat sis de gener.
Disponible en:

A principis d’aquest any hi va haver una insurrecció que va intentar invalidar el resultat de les eleccions presidencials nord-americanes i apoderar-se del Capitoli de Washington. Els insurrectes creuen que Donald J. Trump va guanyar les eleccions, que hi va haver un frau electoral massiu, i alguns semblaven convençuts que participaven en una revolució.

Els mitjans de comunicació han fet un seguiment de les mentides de Trump durant els últims cinc anys. L’any passat, al juliol, el Washington Post va comptabilitzar més de 20.000 falsedats o mentides dites per Trump, i les més flagrants van ser durant els últims mesos de la presidència. Hi havia mentides sobre la gravetat de la pandèmia del SARS-CoV-2, la necessitat de portar màscares, etc.

Posteriorment, Trump ha perdut els comptes que tenia a les xarxes socials, igual que molts dels seus seguidors. Parler, una plataforma alternativa similar a Twitter, va ser utilitzada per persones vetades en altres xarxes socials. Arran de la insurrecció, Apple i Google van retirar l’aplicació de les botigues d’aplicacions i Parler va quedar desactivada quan Amazon, que l'allotjava, la va cancel·lar. Podríem sentir-nos inclinats a estar d’acord amb el pas que han fet les grans empreses tecnològiques per (finalment!) bloquejar el discurs d’odi a les seves plataformes. Però molts han advertit que encara no les hauríem d’aplaudir. Encara hi ha moltes amenaces de violència que es poden trobar fàcilment, per exemple, a Twitter. ¿Aquestes plataformes desactiven el discurs d’odi o aprofiten la insurrecció per desactivar la dissidència? I per què les corporacions més riques i poderoses del món han de tenir el poder de la censura?

Andreu Mas-Colell va assenyalar què necessitem per protegir (una part de) la democràcia: les democràcies necessiten jutges amb consciència democràtica, és a dir, necessiten l’estat de dret i unes xarxes socials i uns mitjans d’informació plurals i diversos. Les grans empreses tecnològiques no són cap de les dues coses. Hauríem de deixar que fossin els tribunals, i no els monopolis privats, els que fessin prevaler l’estat de dret i valoressin i castiguessin les incitacions a la violència.

La raó per la qual encara no hauríem d’aplaudir les grans empreses tecnològiques és que, al permetre que les grans corporacions controlin el discurs públic –exercir el poder de la censura–, posem en perill la possibilitat de ser una societat veritablement plural i diversa. Fent això, posem en perill la democràcia i la justícia.

El compte de Twitter de Donald Trump.

Fa uns dies un grup de Reddit anomenat WallStreetBets va desafiar els hedge funds –o fons especulatius– de Wall Street fent créixer el valor de les accions del minorista de videojocs GameStop. Fons com ara Melvin Capital van perdre la meitat del seu valor. No obstant, la revolta dels petits inversors no va durar. Com va escriure David Sacks: “L’única cosa que aquest exèrcit nouvingut necessitava per guanyar era la capacitat de comunicar-se en línia de manera permanent, i la capacitat col·lectiva de seguir engruixint les compres. Al cap d’unes hores, va quedar lligat de mans en el primer front i paralitzat en el segon... Dijous al matí, brokers electrònics com ara Robinhood van bloquejar l’accés dels inversors de WallStreetBets als seus comptes comercials. [...] El poder de la censura sempre està justificat en resposta a una autèntica atrocitat o una crisi, però, un cop passada l’amenaça, poques vegades s’hi renuncia. Més aviat es converteix en una arma per protegir l’entramat de poderosos amb informació privilegiada, tal com il·lustra el fiasco de GameStop”. Donar a les plataformes de les xarxes socials el poder de la censura els permet fomentar la ignorància estratègica perquè els poderosos guanyin o mantinguin el poder.

Les democràcies han de protegir l’estat de dret i una premsa plural i lliure. Però també han de protegir els drets dels que no són poderosos perquè puguin “dir la veritat” al poder. Václav Havel, a l’obra El poder dels sense poder, va denunciar les mentides en què es basava l’autoritarisme a l’Europa de l’Est abans de la caiguda del Mur de Berlín. Va descriure l’encarregat d’una verduleria que té a l’aparador un lema que tant se li’n dona: “Treballadors del món, uniu-vos”. Llavors Havel descriu el petit acte de desafiament d’aquest verduler, que ens remet a l’escàndol de GameStop:

“Així doncs, l’estructura de poder, a través dels que apliquen les sancions –aquelles peces anònimes del sistema–, serà la que expulsarà el verduler del sistema. [...] El verduler no ha comès una simple falta individual, circumscrita a la seva persona, sinó que ha fet una cosa molt més greu. Al trencar les regles del joc, ha alterat el joc com a tal. Ha evidenciat que és un simple joc i res més. [...] Ha demostrat que viure en la mentida és viure en la mentida. Ha travessat l’exalçada façana del sistema i ha deixat al descobert els fonaments bàsics i reals del poder. Ha dit que l’emperador va despullat. I com que efectivament l’emperador va despullat, ha passat una cosa extremament perillosa: amb la seva acció, el verduler s’ha adreçat al món. Ha fet que tothom miri darrere el teló. Ha demostrat a tothom que és possible viure d’acord amb la veritat. Viure en la mentida només pot constituir el sistema si és universal. El principi ha d’abraçar-ho i impregnar-ho tot. No hi ha cap situació en què pugui coexistir amb una vida lligada a la veritat i, per tant, tothom que travessa la línia nega el sistema per principi i l’amenaça globalment”.

En la seva recent defensa del realisme, el filòsof Timothy Williamson explica que el realisme és la idea que l’existència de la realitat és independent de les nostres creences i els nostres desitjos. Per tant, també és independent del que desitgin els poderosos. Sense realisme, diu, els que no tenen poder no poden oposar-se a l’autoritarisme: “Sigui el que sigui el que ens esperi en el futur, podem estar segurs que hi haurà la necessitat tan gran com sempre de dir la veritat al poder –i als que gairebé no tenen poder i encara poden votar o afegir-se a una multitud aïrada–. Imaginem-nos un futur en què un dictador o aspirant a dictador, acusat de difondre falsedats, pugui contestar: «Vosaltres confieu en unes idees realistes de veritat i falsedat que són obsoletes; el realisme ha quedat desacreditat per la filosofia»". Timothy Snyder diu el mateix de manera més sintètica: “La postveritat és el prefeixisme”.

Ergo, no hi ha democràcia sense veritat. 

Teresa Marques és professora de filosofia a la UB

stats