La soferta veritat admet moltes etiquetes. Es coneix com a veritat judicial la que emergeix d’una sentència en un judici, com a conseqüència lògica de les proves practicades. Ja s’entén que no sempre coincidirà amb l’anomenada veritat material, allò que realment va passar i que no és fàcil escatir. Per a aquesta visió, que no ve de la filosofia sinó del dret, no s’ha de tenir en compte el que no es pot acreditar, especialment a l’hora de condemnar. Hi ha un pols, que ve d’antic, entre la veritat que es demostra i la que es proclama. El nostre terme veritat deriva del llatí veritatis, que al seu temps prové de verus —l’arrel és present en versemblant, verificable, verídic, asseverar...— i ens remet a la idea de fermesa. Però per als grecs té a veure amb l’oblit. Vertader seria allò que no roman ocult, sinó que és revelat i es podrà, d’alguna manera, recordar i evocar.
En el cas de l’escàndol de Correus (Post Office), al Regne Unit, ha calgut més d’una dècada per alinear la veritat judicial amb la veritat a seques. Un cas especialment curiós, perquè hi ha una altra veritat, l’oficial —el relat construït a mida del poder— que ha quedat desemmascarada. La gesta es deu a uns mitjans compromesos (com la BBC) i una popular sèrie (Mr. Bates vs the Post Office) que van empènyer l’opinió pública a pressionar els polítics i exigir responsabilitats. La veritat mediàtica, aquest cop, no ha estat complaent sinó que ha anat per lliure.
El govern britànic va definir el cas com la pitjor errada judicial de tots els temps i la primera entrega de l’informe al Parlament, presentat aquest juliol, permet apamar la magnitud de la tragèdia. Durant dues dècades, milers de concessionaris de sucursals de correus van ser acusats de desfalc i falsificació quan la culpa dels assentaments erronis era d’Horizon, el flamant software de comptabilitat desenvolupat per Fujitsu. Les pèrdues es disparaven i les sumes “desaparegudes” es multiplicaven per obra i gràcia del sistema informàtic davant els ulls atònits dels empleats que intentaven desesperadament quadrar el balanç.
L’informe de Wyn Williams, un prestigiós jutge jubilat, documenta la veritable dimensió del desastre. A la ruïna econòmica dels afectats, s’hi afegeix la persecució penal. Fins a un miler de persones van ser condemnades sense proves directes. El balanç personal és més tràgic del que se sospitava: tretze suïcidis, pel cap baix, alcoholisme, ruptures de parella, pèrdua de l’habitatge... I l’impacte, demolidor: vergonya personal, ostracisme social. Entre altres coses, perquè el Post Office era una institució respectada, nodrida per personal al servei de la seva comunitat, no buròcrates condemnats a una feina repetitiva i alienadora —El carter en l’autoretrat irònic de Bukovsky o Bartleby, l’escrivent en l’agonia nihilista de Melville.
Si apliquem una mirada panoràmica a les implicacions profundes, la solució també ho ha de ser: anul·lació de totes les condemnes (només 93, fins ara, per incapacitat del sistema judicial) i una reparació completa, justa i ràpida. Entre les aportacions innovadores hi ha la recomanació de fer extensives les indemnitzacions a familiars, perquè el patiment també va ser extensiu.
En l’origen de la catàstrofe hi ha una pífia informàtica, però la cadena d’errors judicials era evitable i les pràctiques d’encobriment van convertir una incidència tècnica en una gran mentida cuinada amb el pitjor cinisme: Correus va manipular les dades mentre negava que l’accés remot al sistema fos possible; va fer ús del poder coactiu dels acords de confidencialitat per impedir la divulgació de les maniobres; va amenaçar la BBC amb accions legals per frenar l’emissió del programa Panorama, on s’exposava la situació de manera independent, i, en una exhibició de sadisme institucional, va fer creure als perjudicats que el seu cas era únic i insòlit.
La crua veritat aflora per la perseverança del responsable d’una de les oficines, Alan Bates, que mai no es va conformar. Un exemple de lideratge constructiu i inspirador d’algú que no persegueix un avantatge personal, sinó justícia per a tothom. Algú que no sap enfadar-se, però tampoc arronsar-se. La contribució de Richard Roll, l’enginyer de Fujitsu que va revelar públicament la vulnerabilitat del sistema i els ardits per ocultar-la, va ser definitiva. No només va mostrar la importància dels whistleblowers (alertadors interns) i les pressions matusseres que pateixen, sinó també una cultura organitzativa feble que atorga més importància a l’eficiència que a la justícia. Potser els sistemes automatitzats no tenen horari, ni s'agafen vacances ni es declaren en vaga... però incorrectament supervisats són una bomba de rellotgeria o, encara més, una mina antipersones.
El triomf de David contra Goliat, especialment si és fruit de l’acció col·lectiva, és reconfortant. Malgrat ser parcial i relatiu. Els responsables empresarials de les malifetes a tot arreu —des de Correus i Fujitsu al Regne Unit fins a Ferrovial, Entrecanales o Equipo Económico a casa nostra— mai pateixen un setge judicial estricte ni una censura real. Com a màxim hi ha un càstig simbòlic. Paula Vennells, la CEO de Post Office Ltd., que vessava llàgrimes de cocodril en les compareixences públiques, va haver de retornar el seu títol de Comandant de l’Orde de l’Imperi Britànic —Mr. Bates va ser condecorat, en un exercici de justícia poètica—, però va trobar aixopluc (com a presidenta, of course) en un fideïcomís del Servei Nacional de Salut (NHS). No cal dir que no ha tornat ni una lliura de les primes substancioses que va percebre a la Post Office, tot i que la seva conducta indigna va enfonsar la confiança en una empresa pública modèlica. Malgrat petites victòries, que cal celebrar, persisteix la relació, descrita per Alba Rico, de proporcionalitat directa entre els crims impunes dels grans i els crims penats dels petits, entre la grandiloqüència de la legalitat formal i la sordidesa selectiva de la legalitat real.
