Una taula i una agenda per fracassar?

Es negocia per obtenir el millor resultat possible acceptat per ambdues parts

Una taula i una agenda per fracassar? / FRANCESC MELCION

Abans que el president Sánchez es volgués reunir amb el president de la Generalitat, per donar pas a la primera ronda de negociacions entre els dos governs, crec que ja existien les condicions per a un fracàs o un curtcircuit de les negociacions, ja que l'espai independentista havia decidit portar a la taula una agenda de només dos punts: el dret a la lliure autodeterminació i l'amnistia. Això és, almenys, el que es diu en públic. Si no és així, i existeix, en canvi, una agenda alternativa no feta pública, corren el risc de ser titllats de traïdors pels seus, malgrat que, com ja he comentat altres vegades, sempre és convenient portar sota el braç un pla B d'interès i factible de ser negociat. A més, aquests dies s’ha tornat a repetir que si la taula de negociacions no avança es tornarà a exercir el dret a l’autodeterminació de manera unilateral, i ja sabem tots plegats el que comportarà, però el segon intent serà més dur, i la reacció, més contundent. ¿Realment és aquest escenari el que vol la majoria de la gent? ¿Per quins motius es podria veure truncada la negociació, amb aquesta agenda tan breu i amb el to amenaçador en què es planteja?

En primer lloc, perquè la doctrina de les Nacions Unides no reconeix que Catalunya pugui acollir-se al dret a l'autodeterminació, al no ser territori no autònom subjecte a una potència administradora, i per això no figura en la llista del Comitè Especial dels 24 –també anomenat Comitè Especial de Descolonització i que estipula el que han de fer els representants d'aquests territoris i els de la potència administradora–, i no pot seguir els passos bàsics cap a la lliure determinació. Prego als lectors que entrin a la pàgina web de l'ONU i mirin l’annex de la resolució 2625 del 1970 de l’Assemblea General, concretament l’apartat que parla de la lliure determinació dels pobles, per sortir de dubtes. El govern espanyol ho sap perfectament, i els altres estats també, i pot tallar en sec aquesta pretensió si es planteja en aquests termes. Una altra cosa seria si es proposa com la "voluntat de decidir el futur" o "ser consultats" de manera consensuada, que ja entra en l'espai de la voluntat política, i sempre en el cas que sigui factible a partir de les majories parlamentàries disponibles en el moment, ja que cal no oblidar l’ambient de guerra que hi ha contra el govern central.

Tothom sap que el govern central oferirà més autogovern per a Catalunya, i que el PNB ja ha signat un acord molt avantatjós en aquest sentit

En segon lloc, perquè la petició d'una amnistia topa amb la inexistència d'aquesta amnistia. A Espanya hi va haver una amnistia general l'octubre del 1977, ja en democràcia i a través d'una llei orgànica (Llei 46/1977), amb l'abstenció d'Aliança Popular, al passar de la dictadura a un règim democràtic, com s'ha fet en altres països i en contextos en què es posa fi a un règim o una guerra. Fins i tot, l'amnistia del 1977 ha estat fortament qüestionada durant anys per les organitzacions de drets humans (l'Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, Amnistia Internacional o Human Rights Watch, per exemple). En qualsevol cas, aquesta amnistia va ser puntual, no existeix una llei que faci que pervisqui. Caldria aprovar una nova llei específica per a aquest tema, i això és competència del poder legislatiu, que segurament decidiria que fos per majoria qualificada o especial (dos terços o tres cinquenes parts), a causa de la transcendència de la qüestió. I és evident que, en l'actualitat, això no és possible. Per tant, si es vol començar posant damunt la taula aquests dos temes, crec que el fracàs ja està decidit. Em pregunto si és potser el que es vol que passi.

Finalment, haig de dir que una negociació mai funciona quan una de les parts pretén "forçar" l'Estat, com s’està dient, és a dir, doblegar-lo i obligar-lo a acceptar les propostes de l'altra, especialment quan els temes són els que s'han esmentat abans. Una negociació no pot obtenir cap resultat mitjançant el xantatge, i menys de la part amb menys poder per prendre decisions que, en realitat, pertanyen a les competències d’un estat. Tampoc tenen èxit les estratègies del "tot o res" o de suma zero, en què un guanya i l'altre perd. Es negocia per obtenir el millor resultat possible acceptat per ambdues parts. Per tant, i llevat que entrar a negociar sigui una maniobra de distracció per després poder dir "¿Veieu com no volen negociar?", cal tenir la convicció inicial que és un exercici d'intercanvi i de cessions acceptables, mai d'imposicions impossibles, de manera que els punts de l'agenda han de tenir viabilitat i recorregut, encara que sigui amb terminis més llargs dels que un voldria. És així com es treballa si es busca realment un resultat, no un fracàs voluntari. Tothom sap que el govern central oferirà més autogovern per a Catalunya, i que el PNB ja ha signat un acord molt avantatjós en aquest sentit. Si no es vol ni això i es comença per exigir el que ja se sap que no es donarà, la taula de negociació serà una comèdia amb un sol acte, i s’acabarà a mitja funció.