3/2: Frenar o accelerar

EscriptorIMAGINEM DOS COTXES que avancen cap a un xoc, l’un de cara a l’altre, a tota velocitat i amb el peu a l’accelerador. Tots dos són prou potents, un més que l’altre. Imaginem que el conductor del menys potent (si més no en aparença), per tal de minimitzar els danys que el xoc provocarà en el seu cotxe, pensa que seria oportú aixecar una mica el peu de l’accelerador, no pas frenar, amb la confiança que, si ho fa, el conductor de l’altre cotxe, per prudència, per lleialtat o per quedar bé, farà el mateix i el xoc serà més suau i més tardà. Però dins del cotxe menys potent també hi ha qui pensa que si ell aixeca el peu de l’accelerador potser el de l’altre cotxe ho veurà com una oportunitat, un senyal de feblesa, i tindrà la temptació d’accelerar més, d’aprofitar-se’n, i provocar així uns danys més grans. És impossible, des d’un cotxe, saber com reaccionarà l’altre. Només es pot esperar, intuir o témer. Aquesta setmana el sobiranisme ha aixecat el peu de l’accelerador. No ha posat el fre, però ha desaccelerat en el camí cap al xoc. Des d’aquell moment, el cotxe de l’Estat ha accelerat encara més: amenaces d’inhabilitacions, eufòries per la fi del Procés, rebuig dels recursos... No és un argument. És una simple constatació empírica.