7/4: L'instint de Puigdemont

EscriptorEl president Puigdemont té un instint polític extraordinari. Potser perquè és periodista, i la política moderna és gestió de l’opinió pública (mentre que Espanya creu que és mercadeig entre estats). Quan Puigdemont se’n va anar a l’exili, vaig pensar que era una improvisació excèntrica. No, era una intuïció genial. Més d’una. La primera, que el lloc on passen les coses és important: no és igual que Europa tingui un problema a Madrid que trobar-se’l a Brussel·les (o a Alemanya). La segona: que l’Europa democràtica pot mirar cap a una altra banda quan l’estat espanyol se salta les normes bàsiques dintre del seu territori, però que si li portes el problema al seu, de territori, no pot convertir-se en còmplice. Europa pot pecar per omissió, però no per acció. Els seus grans pecats són sempre més per allò que no fa que per allò que fa. Espanya va confondre un aval passiu amb un compromís de complicitat. Europa pot tancar els ulls si un país perifèric i de poca confiança empresona per raons polítiques. Però no pot empresonar ella mateixa per raons polítiques. Perquè, i això és l’essencial i el que ha quedat demostrat, Espanya és una cosa i Europa n'és una altra. Puigdemont ho va intuir. No s’ha acabat, però la clatellada ja és irreversible.