31/10: El parèntesi

Diria que molts vam veure l’aparició del coronavirus amb la sensació que s’obria un parèntesi en les nostres vides, que un dia o altre es tancaria i tornaríem allà on érem abans d’obrir-lo. La qüestió era quan duraria l’estada dintre del parèntesi i fins a quin punt seria dramàtica. Però la convicció íntima era que s’acabaria tancant d’una manera o altra, o amb el pas del temps o amb una vacuna o amb qualsevol solució màgica que ens aportaria la ciència. Per tant, la consigna era resistir: van convertir la cançó del Duo Dinámico Resistiré en una mena d’himne. Aguantar mentre duri la tempesta, perquè un dia o altre escamparà. I bona part de les nostres reaccions han estat el fruit de la impaciència per donar-la per tancada. Però a hores d’ara –i no és només una qüestió sanitària, sinó també econòmica i social– anem enfrontant-nos amb estupor i inquietud amb la possibilitat que això no sigui un parèntesi que es tanca tal com s’ha obert, i ens torna allà on érem. No és que creguem que sempre estarem com ara, però comencen a pensar que mai no estarem ben bé con abans. Potser la pandèmia no és un parèntesi sinó un paràgraf nou. No etern, però prou profund per donar per tancada una època. Fa temps que ningú ja no canta Resistiré.