Per la victòria de la distensió
La convocatòria d’eleccions generals ens ha sorprès. Una vegada feta pot semblar inevitable, però no ho era. No s’espera d’un polític amb sis mesos de glòria assegurada com a president de la UE que els posi a risc en una contesa electoral de resultat incert. El president Sánchez ha de creure, doncs, que pot guanyar. Jo també ho crec si guanyar vol dir que el PP i Vox no sumin una majoria absoluta. Un aspecte clau per a aquest resultat és la mobilització dels votants propis, i amb aquest objectiu la convocatòria sobtada i combativa té un efecte energitzant evident.
El que convindria a Espanya, i també a Catalunya, és que les eleccions reforcessin el que convencionalment anomenem la política de distensió. En aquests moments, això hauria d’implicar que fossin perdedores les estratègies electorals basades en l’accentuació de l'uniformisme territorial i la negació radical de la plurinacionalitat de l’Estat. Hem progressat amb la pràctica desaparició de Ciutadans i hem empitjorat amb l’aparició de Vox. Pel que fa al PP de Feijóo, tan influït per Aznar i Ayuso, diria que no està encara preparat per governar en una línia respectuosa amb la diversitat de l’Estat. Però serà interessant veure en què posa l’accent durant la campanya electoral.
Superada l’era de les majories absolutes, la causa de la distensió es veuria afavorida si al Congrés de Diputats es consolidés un bloc moderat que pogués contribuir, amb l’ajut de l’aritmètica, a governar des del centre. En el passat aquest bloc existia i el formaven bàsicament el PNB i CiU. Avui el PNB i un dels hereus de CiU, el PDECat, segueixen en la mateixa línia, però l’altre hereu, Junts, ha passat a un testimonialisme qualificable d’estèril. Si aquest bloc s’hagués mantingut a la legislatura que acaba, potser el PSOE no hauria necessitat tant Bildu. Per al futur seria interessant especular sobre cap a quina banda miraria primer un PP en posició d’intentar governar amb suports o bé de l’extrema dreta o bé d’un bloc de centre. Seria tot un test.
A Catalunya les eleccions sobtades arriben en un moment no gaire complicat per al PSC i els comuns. El seu repte principal és assegurar-se que un 23 de juliol els seus votants naturals facin el ple. El PSC ha tingut un entrebanc a Barcelona, però no afectarà la moral de victòria i la projecció d’una imatge de ser el partit a votar si l’objectiu principal és mantenir el PP fora del govern. El dictamen no és tan clar pel que fa a ERC. A conseqüència del resultat a les municipals podria dubtar de la seva estratègia de distensió, i es podrien obrir diferències al voltant d’aquests dubtes. Seria desafortunat. La seva és l'única estratègia de futur viable i no s’entendria si ara la reorientessin cap a la que fins ara ha practicat Junts.
En canvi, pel que fa a Junts, seria altament beneficiós si reorientessin la seva política cap a una voluntat de presència al Congrés guiada per l’objectiu de ser útil en la defensa dels interessos, petits i grans, dels seus votants. No ho negaré pas: com Convergència en el passat o com el PDECat del darrer període. Per cert: hi ha espai per a una llista, no per a dues. Seria desitjable que Junts i el PDECat s’unissin per a les eleccions. La trajectòria parlamentària del PDECat és excel·lent i seria lamentable que es perdés.
No sé si Junts serà capaç de recompondre la seva política en una setmana. No sé tampoc quina serà l’actitud de l'exili. Però si no ho fa en una direcció favorable a la distensió és previsible que el sector més pragmàtic dels seus votants potencials, incloent-hi molts votants de Trias, s’inclini pel PDECat, per ERC o, més probablement, conclogui que el més pràctic és votar el PSC.
El plantejament que estic fent, ho sé, no agradarà als que a Catalunya posen les seves esperances en trobar vies ràpides cap a la independència i pensen, en conseqüència, que la resta són distraccions. Però el fet és que la pertinença a Europa ens condiciona decisivament. Espanya és un dels estats europeus amb una població més compromesa amb Europa. I ho és perquè Europa ens dona assegurances contra una catàstrofe política. Però el significat del terme catàstrofe no és el mateix per a tothom. Per a uns pot representar el retorn del franquisme, per a altres la separació d’una part del territori. La pertinença a Europa dona assegurances contra un i l'altra. Fem-nos-en a la idea: ens haurem d’entendre, si més no en una “mútua conllevancia”. Tant de bo pugui ser més, i tant de bo allunyem la possibilitat que sigui menys.
