La vida privada del president

AFrança els grans temes públics es debaten sense gaires clixés. A Catalunya encara estem tocats d'aquest progressisme naïf que el franquisme -mitjançant l'antifranquisme- ens va deixar. Les manifestacions de París a favor i en contra de l'avortament, o del matrimoni entre homosexuals, han sorprès molts catalans. És l'estupefacció de l'esnob convençut que determinats temes no han de ser discutits. França, per sort, encara personifica l'inconformisme. El d'un cantó, i el de l'altre. Amb les empreses que més triomfen en un món globalitzat de durs mercats, i amb els treballadors que més estan en contra d'aquesta globalització. Amb jornades laborals de 35 hores que conviuen amb una productivitat per hora treballada que en determinats anys supera la dels Estats Units. França no pot deixar mai indiferent.

Ara s'hi ha obert, un cop més, el debat sobre la sacrosanta vida privada dels governants. És un debat que periòdicament treu el cap -sovint quan es produeix un incident que altera la tranquil·litat-. Fa uns anys, dinant en un idíl·lic Relais & Chateau de la campanya perigordiana, l'amo ens va ensenyar una pista d'aterratge d'helicòpters que tenia mig amagada darrere l'establiment. "Per quan ve en Mitterrand amb la seva amant...", ens va dir aquell restaurador amic de la família. Anys més tard s'ha sabut que l'helicòpter habitual que Mitterrand feia servir per a ús privat el pagava la República.

Quan governava el tripartit va entaular-se una polèmica per unes desencertades declaracions del llavors conseller Saura. Qüestionat sobre determinades incidències que puntualment afectaven el seu departament, ell va respondre que no hi podia fer res perquè estava "de vacances". En una altra ocasió es va criticar el conseller Milà perquè, tot i que estava utilitzant l'helicòpter per feina, havia aprofitat l'ocasió per convidar-hi la família -jo el vaig defensar en un article a l' Avui -. I és que quan s'ocupen determinats càrrecs, la vida privada i la pública tenen fronteres borroses. Al meu entendre, a partir de membre de govern cap amunt la vida privada passa a un segon terme. Ministre, president, cap d'estat... Quan a algú se li proposa formar part del govern d'un país ha d'assumir que a partir de llavors no disposarà ni de caps de setmana ni de vacances. Que podrà gaudir-ne? Sí. Però no serà ell qui ho determinarà. L'agenda pública mana. Jo no entendria ser escollit per a un càrrec d'aquest tipus sense assumir aquests principis. I, per fer-ho més suportable, caldria aplicar-hi una sèrie de lògiques toleràncies. A voltes la família viatjaria en helicòpter, per acompanyar-me. O s'hostatjaria al mateix hotel que jo. Fins i tot, de tant en tant, els convidaria a sopar amb càrrec al pressupost públic. Perquè jo tindria assumit que sóc un home públic i no tinc altre remei que actuar com a tal les 24 hores del dia sense deixar de ser membre d'una família. No entenc aquesta mena de puritanisme de disseny que ha envaït Europa. Aquest que exigeix un escrupolós control sobre el que gasta un governant d'alt nivell a canvi que el contribuent es mostri tendre i accepti que no visqui dramàticament el seu càrrec totes les hores del dia, 365 dies a l'any i tots els anys de mandat. No ho entenc si la moneda de canvi és tenir uns governants funcionaris.

Comprenc molt i molt, doncs, la tècnica americana de posar al descobert tota la vida privada del candidat a la presidència. I, en compensació, posar la seva família dins del lot de despeses de l'estat. Perquè s'espera tot de tots ells. L'elegit, que governi. La resta, que en suportin els inconvenients. Se'ls exprimirà al màxim i saben que la seva quotidianitat, durant uns anys, serà un no viure. Però encara n'hi ha més: la seva vida ha de ser totalment pública. S'ha de saber què afecta -quin és l'estat d'ànim de- l'home que porta un maletí amb el qual pot llançar míssils atòmics -un privilegi del qual també gaudeix el president de França-. L'afer Lewinsky va fer trontollar la presidència de Clinton encertadament. Perquè la qüestió era: un home que es mostra massa feble davant un afer d'entrecuix i que, precisament per això, menteix, ¿és l'home idoni que pot portar el país a la guerra, si cal?

Particularment, prefereixo uns governants als quals s'ha despullat i s'ha posat en una urna de vidre al mig de la plaça major. I, a partir d'aquí, totes les exigències i tots els privilegis. Que se'ls exploti al màxim. Que se'ls demani l'impossible. Però que gaudeixin del marge de confiança, tolerància i reverència in aeternum que el càrrec i el sacrifici personal comporten.