Llegim a El Mundo que els andalusos “es podran deduir, a la declaració de la renda, les despeses del gimnàs”.
Que quedi clar que em moro d’enveja perquè em sembla perfecte. El gimnàs és salut, i de la mateixa manera que ens rebaixen (de manera ridícula i gasiva) una part de la taxa d’escombraries si anem a portar coses a la deixalleria, perquè contribuïm al reciclatge, em sembla bé que els andalusos esportistes paguin menys, donat que, probablement, també gastaran menys a la Seguretat Social. Em semblaria just, així mateix, que els que gasten en cultura (teatre, llibres, vi...) en establiments de proximitat tinguessin dret a una bonificació, de la mateixa manera que veuria correcta una bonificació pel transport per anar a la feina o una bonificació per als que no fumen. Tant de bo això arribés aquí.
Dit això, em pregunto, doncs, per quina raó als autònoms no se’ns permetia desgravar ni la cadira del despatx, ni el ventilador, ni la calefacció, fins que va irrompre al món el “teletreball”, per culpa o gràcies a la covid. Llavors sí, algú va considerar que era “de calaix” que aquestes eines fonamentals fossin deduïbles. L’autònom que treballa a la tele haurà d’anar-hi ben vestit i ben tenyit, però no es podrà deduir la roba o la perruqueria “perquè també ho gaudeix fora de la feina”. Pel mateix motiu, l’autònom sommelier no es podrà deduir les ampolles que compri per practicar i l’actriu que reculli un premi o faci un pregó no podrà deduir-se el vestit de nit que es posi. Abans es permetia un total per “despeses de representació”, que era tot això. Ajudava, donat que pagar-se la quota costa com mitja hipoteca. Es pot produir, doncs, la paradoxa, que un andalús assalariat es pugui deduir el gimnàs i un andalús autònom no es pugui deduir les vambes per fer classe en aquest mateix gimnàs.
