La sort de Pere Aragonès i la de Pedro Sánchez estan més lligades del que a ells mateixos i a molts dels seus els agradaria. Sánchez té a les seves mans, en l’últim tram de mandat, posar les bases per a una nova etapa amb el govern de Catalunya i sobreviure a la fúria de la dreta amb els vots de la perifèria al Congrés. Per la seva banda, Aragonès està obligat a aconseguir que la taula de negociació amb l’Estat sigui alguna cosa més que una fotografia i un termòmetre d’impotència política.
L’un i l’altre tenen al davant un exèrcit de munyidors d’un fracàs que anuncien cada dia i que té, en principi, dos anys per avaluar-se si la CUP no decideix abans trencar la majoria de govern.
Sánchez està decidit a demostrar que el problema de l’Espanya democràtica no és el govern del PSOE sinó les forces vives, l’Estat profund que representa gran part de l’administració, els alts tribunals i la triple dreta de Colón. La seva voluntat de tirar endavant els indults ja ha topat amb l’Espanya reaccionària, la mateixa que es va posar en marxa desacomplexadament amb la majoria absoluta d’Aznar. Va ser aleshores quan el líder del PP va obrir la porta a la involució constitucional més intensa que ha viscut Espanya des dels anys 80 i alhora va donar oxigen a l’independentisme a Catalunya. ERC va passar dels 12 escons del 1999 (un 8,6% dels vots) als 23 del 2003 (un 16% dels vots), fins als 33 d’avui (un 21% dels vots) que han portat Pere Aragonès a la presidència de la Generalitat amb una coalició que té una majoria parlamentària sobiranista del 52%.
El PP sap perfectament que la gran majoria de l’opinió pública catalana està a favor d’un referèndum i dels indults, però també sap que el seu creixement electoral és a costa dels valors democràtics i potenciant una política uniformadora que somia esborrar el catalanisme del mapa. El PP fa temps que va renunciar a Catalunya, on el 2003 tenia 15 diputats i on ara ha arribat a les més altes quotes de la misèria amb els 3 representants parlamentaris del 2021 (un 3,85% dels vots).
Amb una injecció de forces renovades del nacionalisme espanyol després de la victòria d’Ayuso a Madrid, Casado torna a recórrer a Catalunya per desgastar el govern. Es tracta d’una nova versió de l’aznarisme, amb un lamentable Casado disposat a tornar a posar taules per recollir firmes com va fer Rajoy, aquest cop no contra Catalunya amb l’excusa de l’Estatut, sinó contra els indults als polítics independentistes, obviant que Espanya és un país on s’ha indultat tota mena de colpistes i delinqüents.
L’indult pot prosperar al govern i superar el terratrèmol dins del PSOE més nacionalista espanyol, però el PP i Vox poden comptar amb l’extralimitació de funcions del Suprem per impedir-lo. De fet, l’informe del TS és un indici d’on pot arribar la fúria reaccionària per limitar la capacitat política de l’executiu. El tribunal no s’ha limitat a fer l’assessorament que li demana la llei, sinó que ha ratificat la seva sentència i ha fet consideracions polítiques impertinents, que superen les seves funcions judicials. Això sí, en plena coherència amb el paper polític que el PP li va entregar en la gestió del conflicte amb Catalunya i que ens ha dut fins aquí. Fins a la crisi constitucional més gran que ha viscut la democràcia i el debilitament de l’exercici democràtic a ulls d’Europa.
Sánchez ha de triar si obliga el PSOE a enfrontar-se a la qualitat democràtica espanyola i als tribunals que s’excedeixen en les seves funcions encara que no tingui l’èxit assegurat. El soroll el té garantit en un Madrid cada cop més escorat a la dreta i amb una premsa que majoritàriament intenta interferir i influir en la política en comptes d’analitzar-la o observar-la per servir els ciutadans.
Sánchez i Aragonès parlaran la setmana vinent en un to nou, però amb les divergències polítiques intactes. Si Sánchez tira endavant els indults, serà un primer pas, el començament d’una nova etapa, i se li haurà de reconèixer la valentia. Però serà només el primer pas d’un camí difícil en què Espanya i Catalunya hauran de negociar civilitzadament el que sempre ha acabat amb un bombardeig de Barcelona, un afusellament o la presó.
‘Nuggets’ a Palau
Indubtablement, una nova etapa s’ha obert al Palau de la Generalitat. La imatge d’un jove president agafant de la mà una nena de dos anys és aire nou en un espai que s’havia tornat dens.
Aragonès té l’atracció de la normalitat després de tants anys de situacions anòmales. Catalunya surt d’una pandèmia i d’una recessió econòmica inèdita i necessita reconstruir-se amb noves ambicions i energies.
El president té dos anys per treure el país de la depressió col·lectiva i el sobiranisme dos anys per explorar cap on pot anar i amb quina majoria.
De moment, a la Generalitat, la vida s’ha filtrat pels solemnes murs de pedra. El mateix dia de la investidura, a les nou del vespre s’havia fet tard per a una criatura de dos anys, però sempre hi ha una àvia atenta. Aquest cop amb un tàper amb nuggets a la bossa al Pati dels Tarongers. En un país amb excés d’èpica i falta de política propera als ciutadans, les coses pràctiques són d’agrair quan la gent les està passant magres.
Esther Vera és la directora del Diari ARA.
