Si vols ser espanyol, parla espanyol
Això és el que li ha vingut a dir la justícia espanyola a una veïna de Santa Margalida (vila mallorquina, bressol de l'orientalista Joan Mascaró i del banquer Joan March) a qui se li ha denegat la nacionalitat espanyola, per bé que fa vint-i-set anys que viu a Mallorca i domina el català, però no el castellà. O no prou, a parer dels jutges. El jutge encarregat del Registre Civil va tombar la petició d'aquesta ciutadana amb l'argument que “no parla ni entén el castellà”. La dona va recórrer a l'Audiència Nacional, on se li ha contestat, via sentència, que “no ha justificat un grau suficient d'adaptació a la societat espanyola”.
És a dir, que per ser espanyol no n'hi ha prou de viure quasi trenta anys a Mallorca i dominar la llengua oficial i pròpia de les Balears, que és el català. Només es pot aspirar a ser espanyol –no per una inflamada voluntat patriòtica, si no per òbvies necessites administratives– si s'acredita un domini del castellà (o l'espanyol, com a alguns els agrada de dir-ne) prou fluid. És un plantejament que escandalitza qualsevol persona amb un mínim respecte pel català, el gallec o l'euskera i una mínima sensibilitat per la diversitat lingüística. Però els jutges, i el nacionalisme espanyolista que sosté la denegació de la nacionalitat a la dona de Santa Margalida, sostenen el seu raonament en la Constitució espanyola, que en l'article 3.1 estableix que els espanyols tenen el “deure” de conèixer el castellà, que queda consagrat com “la llengua espanyola oficial de l'Estat”. A continuació, a l'article 3.2, s'especifica que “les altres llengües espanyoles” (no diu ni quines són) “seran també oficials en les respectives comunitats autònomes”. No al conjunt de l'estat espanyol, sinó únicament a la comunitat autònoma corresponent, on cadascú dirà de la seva “altra llengua espanyola” el nom que trobi adient: en comptes de català, valencià, per exemple. O LAPAO.
Una llei de plurilingüisme o de multilingüisme (una de possible, com demanava Albert Branchadell en un article), com la que varen acordar els presidents Pere Aragonès i Pedro Sánchez a la seva darrera trobada, hauria de venir a solucionar la desigualtat que consagra la Constitució i, de fet, hauria d'actuar com una correcció prèvia a una reforma constitucional que abordés, també, la qüestió de la diversitat lingüística, ara com ara tractada des d'un biaix supremacista que dona peu a sentències igualment supremacistes com la que ha rebut la veïna de Santa Margalida. Aquesta llei també hauria d'impedir la implantació de polítiques d'odi relatives a les llengües, com fan ara mateix els governs autonòmics del País Valencià, les Balears i Aragó. No per obrir cap guerra entre l'Estat i les comunitats, com recelava Branchadell, sinó de la mateixa manera que s'impedirien polítiques autonòmiques que discriminessin ciutadans per raó d'ètnia, sexe o religió, cosa que és impossible de confondre –tret que no es faci des de la mala fe– amb les polítiques ja existents en comunitats com el País Basc i Navarra.
