Quan Trump va accedir per primer cop a la presidència dels Estats Units, el New York Times va publicar un comentari que deia que, quan converteixes la política en un circ de tres pistes, sempre hi ha la possibilitat que guanyi l’ós ballador. Hi pensava l’altre dia, llegint aquí l’entrevista amb l’escriptor Melcior Comes, que, parlant de la seva darrera novel·la, afirma que “s’hauria d’atacar més l’extrema dreta per pallassos que per feixistes”. De fet, una part del debat actual sobre l’alça de l'extrema dreta (una qüestió que hauríem de mirar que no es convertís en una profecia autocomplerta, i per això podríem començar, per exemple, no donant per fet el resultat d’una enquesta) tracta d’esbrinar què és allò que porta alguna gent a votar una colla de polítics que es caracteritzen tant per la seva ignorància radical com pel seu discurs simple i trampós: si la ideologia o la psicologia.
Pel que fa a la ideologia, continuo pensant que l’analogia amb els feixismes dels anys 1930 és inexacta. Som en un moment històric molt diferent, vivim en societats incomparables amb les d’aquella època i l’extrema dreta sembla tenir altres objectius: per començar, en lloc de reforçar l’estat, el que vol és afeblir-lo. En més d’una qüestió, a més, és incompatible amb la “puresa” propugnada pels nazis: per exemple, molts d’aquests partits, com el de Geert Wilders als Països Baixos, defensen els drets dels col·lectius LGTBI (per oposició als musulmans, és cert), i alguns dels seus dirigents, com la líder de l’AfD alemany, són homosexuals i tenen parelles racialitzades i/o immigrades. Aleshores, ser ultra és més una manera de ser que de pensar? El periodista Sebastian Haffner, exiliat del nazisme, havia dit alguna cosa semblant: el vot a Hitler obeïa més a raons de caràcter que no d’ideologia.
Naturalment, donar la primacia al component psicològic no ens hauria de fer oblidar que tots aquests partits tenen una agenda elaborada de polítiques regressives en tots els terrenys, dels drets socials als drets humans. En la simplicitat del seu missatge, del qual s’elimina tota referència a la complexitat i, el que és pitjor, a la veritat, s’escampa una ideologia perniciosa, que conviu –particularment en el cas de Trump– amb la personalitat solipsista, narcisista i, sobretot, venjativa del líder. És la seva set de venjança, allò que fa atractiu Trump? És la seva gosadia a dir el que no toca dir, el que sedueix? És la seva voluntat d’enriquir-se amb la política, allò que voldríem imitar?
¿O, finalment, es tracta d’un fals dilema, i el que compta és la percepció que el votant té de la seva pròpia situació econòmica i social? “És l’economia, estúpid!”, va dir un assessor de Bill Clinton l’any 1992 quan discutien els eslògans de la campanya electoral. En efecte, tots podem estar d’acord amb l’afirmació que l’augment de la desigualtat i la insuficiència dels serveis públics per fer front a l’impacte de la immigració són al darrere de l’auge de l’extrema dreta, amb qüestions associades com l’increment de la inseguretat. Una inseguretat genèrica, que s’estén cap a un futur percebut com a problemàtic i fins i tot distòpic. Però això, que pot explicar les causes del malestar social, potser no és suficient per explicar per què un percentatge significatiu de la població tria una sortida tan extemporània per expressar-lo. Des d’aquesta perspectiva, el malestar de l’electorat es canalitza cap a un vot de protesta, on no és tan important el que diuen els seus líders com allò que representen: la revolta contra l’establishment.
El mal del nostre temps, ha assenyalat el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca, es caracteritza per la crisi de la intermediació entre la gent i el poder polític. Una crisi doble, perquè afecta els instruments que tradicionalment servien per a aquesta intermediació: els mitjans de comunicació i els partits polítics. En el cas americà, i parlant del lideratge del Partit Demòcrata, el periodista Ezra Klein –autor d’un llibre recent i polèmic en què propugna, des de l’esquerra, una “política de l’abundància” no tan sotmesa a regulació– diu que molts dels que van votar Trump s’havien sentit rebutjats pels demòcrates com Hillary Clinton. I afirma: “La pregunta més important per als votants no és si els agrada aquell polític, sinó si a aquell polític li agraden ells”. El debat és obert, però potser n’emergeix una certesa, i és que una part substantiva del vot a l’extrema dreta no és un vot ideològic o programàtic: és un vot de càstig.
