Uns vots il·legítims
“No olvidéis, señores diputados catalanistas, que la Patria no ha de ser tan suicida que entregue la dirección de su poder a quien no sabe sentirla y amarla, y a quien por no saber amarla y sentirla puede conducirla a los horrores de la disolución o a las negruras del envilecimiento”. Aquestes paraules van ser pronunciades el 20 de juny de 1907 al Congrés de Diputats. Les va dir no pas un habitant de la sempre superpoblada caverna ideològica hispana, sinó un polític més aviat centrista i, en aquells moments, republicà: l’asturià Melquíades Álvarez. I eren una reacció davant del fet insòlit que acabés de desembarcar a Madrid un grup parlamentari de quaranta diputats de disciplina catalana –el grup de Solidaritat– que, en teoria (només en teoria), podien a partir d’aleshores jugar algun paper en la formació de majories de govern a Espanya.
Han passat cent quinze anys llargs, règims i constitucions, però som allà mateix. Perquè, a veure, ¿quin és el pinyol de la crisi política que ha fracturat els consensos bàsics del règim de 1978, que ha convertit en irrespirable l’ambient parlamentari i que, finalment, ha arrossegat a la confrontació partidista els més alts tribunals de l’Estat? Doncs el fet que, des de mitjan 2018, però sobretot des del gener de 2020, hi ha a Espanya un “govern il·legítim”, una “majoria parlamentària frankenstein”. Una majoria que, primer, gosà desallotjar del govern Mariano Rajoy, però que, lluny d’acontentar-se amb obrir un parèntesi polític de dotze o divuit mesos, des de fa tres anys configurà una nova aritmètica parlamentària capaç de capejar els pitjors temporals i d’esgotar la legislatura.
¿I per què aquella “majoria de la investidura” de Pedro Sánchez és, per a una bona meitat de l’opinió publicada i dels poders establerts, il·legítima? ¿Tal vegada perquè el govern resultant ha estat sacsejat sense treva pels escàndols de corrupció com en els temps finals del felipato o del rajoyato? ¿Per ventura s’ha descobert que determinats ministres van organitzar, amb funcionaris i recursos públics, un terrorisme d’estat a la manera dels GAL? És evident que no, i que tots els intents de descobrir aspectes foscos en el finançament o l’operativa de Podem han acabat en no res.
¿Així, doncs? Que, d’entrada, s’incorporessin com a socis, com a ministres d’aquell govern, una colla de “comunistes” i “bolivarians” no va fer cap gràcia en tots els barris de Salamanca físics o mentals d’Espanya. Ara, allò que va permetre parlar ben aviat de “traición a España”, i presentar denúncies als tribunals, i dir que s’estaven negociant lleis sobiranes “en la sede de Esquerra Republicana” va ser el protagonisme creixent, dins la “majoria de la investidura”, dels tretze diputats d’Esquerra Republicana o dels cinc d’EH Bildu, estigmatitzats de manera perenne per l’ombra d’ETA. Són bàsicament ells els que, en no saber “sentir ni amar a la Patria”, l’arrosseguen “a los horrores de la disolución o a las negruras del envilecimiento”. En paraules actuals, Sánchez és “esclavo moral de ERC y Bildu”.
Segons aquesta teoria avui discursivament hegemònica, un partit polític no en té prou amb estar degudament registrat, i obtenir centenars de milers de vots i els escons corresponents. Això són requisits formals. Si, a Madrid, aquell partit català, basc o espanyol vol jugar un paper que no sigui el de simple convidat de pedra; si pretén tenir dret a votar mocions de censura o d’investidura, i lleis i reformes de lleis, i a aprovar o rebutjar pressupostos generals, etcètera, necessita a més sentir i estimar Espanya a la manera excloent de les dretes, ser un partit inequívocament espanyol. En cas contrari, les seves actuacions parlamentàries seran considerades ingerències intolerables de sigles que, volent dinamitar Espanya, enfonsar la monarquia, etcètera, no pretenen altra cosa que eixamplar-ne les esquerdes per col·locar millor els cartutxos. I els partits “con sentido de estado” que pactin amb aquelles forces estan cometent alta traïció i pignorant Espanya com a nació a canvi de restar uns mesos més a la Moncloa.
Per tant, i si agafem les dades de les últimes eleccions generals, hi ha entre 1,5 i 3,5 milions d’electors el dret dels quals a participar en la governança d’Espanya es troba en entredit degut a sòlides sospites de deslleialtat al “proyecto nacional”, deslleialtat que contamina aquells altres partits que hi pactin o hi facin política. La solució? En els seus bons temps, UPyD i Ciutadans –àdhuc alguna veu del PSOE– ja havien suggerit apujar fins al 5 o el 7% nacional el mínim a partir del qual es pugui entrar en l’atribució d’escons al Congrés. Per la seva banda, Vox propugna sense embuts ni eufemismes il·legalitzar els partits independentistes i, d’aquesta manera, deixar establert que només els partidos nacionales tinguin dret a determinar la governança de la nación.
Tal com explica en la seva recent i formidable biografia Borja de Riquer, el novembre de 1922 Alfons XIII oferí a Cambó plens poders per governar Espanya, amb una sola condició: que el de Verges renunciés al catalanisme, es domiciliés a Madrid i “no se sentís més que espanyol”. El problema, com veuen, és estructural.
